IMAGINACIÓ. La política d'intimidació ha passat aquesta setmana pel miler i mig de cartes enviades pel govern espanyol als secretaris i interventors del ajuntaments amenaçant-los en cas que els seus consistoris facin ús d'espais municipals en els actes de campanya i votació del Referèndum d'Autodeterminació. La veritat és que no semblen massa creïbles, si tenim en compte que el procés participatiu del 9-N va comptar amb el suport massiu dels ajuntaments i cap en va rebre ni tan sols una citació. Però ara estem en aquesta fase de mirar de fer por al màxim de gent possible, amb l'objectiu d'erosionar tant com es pugui els nivells de participació. Entre tants consistoris, però, sempre hi ha ments brillants: aquesta vegada, aprofitant que el marc legal ja obliga les administracions a relacionar-se a través de documents electrònics, l'Ajuntament de Tavèrnoles (i d'altres) ha decidit no donar registre d'entrada a la carta en paper de Madrid. Així, doncs, carta mai rebuda. Brillant.
MANIOBRES. Les constants del sobiranisme es mantenen. Fa quatre anys que tot el peix és venut. Així ho reflecteixen les enquestes. La manca de resolució de la qüestió nacional, a més, contribueix a que els dos blocs de partits es mantinguin en proporcions invariables i que només regeixin canvis interns de forces al seu interior. L'enquesta publicada pel diari comtal, tres dies abans de la presentació de les garanties del Referèndum, però, ha fet tuf de maniobra perfecta amb un doble objectiu: posar nerviós el PDeCAT i excitar la cobdícia d'ERC (no se sap en quin ordre). Oriol Junqueras, però, s'expressava contundent a les xarxes socials: l'única enquesta que valdrà serà la del primer d'octubre. L'establishment creu que tothom és com ell i aquesta és una manca de percepció que hem de saber aprofitar. En el camí cap a l'alliberament nacional hi ha moltíssima gent que està deixant els interessos personals i de grup a banda.
MILLES. Dilluns, novè dia de vaga al Metro de Barcelona, el diari de Planeta encapçalat pel comissari Enric Hernández entrevistava a tota portada l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau. Naturalment, ni una sola pregunta sobre la gestió del conflicte al transport públic. La líder de Catalunya en Comú es despatxava amb els tòpics habituals per evitar comprometre's en la defensa del Referèndum. El titular de la peça periodística, mític, “tirar milles no és eficient”. Un lideratge polític bastit sobre la pràctica de la política de carrer, afirmant que tirar milles no és eficient. Mare meva el que fa una poltrona. L'excusa, que els canvis demanen temps. En l'autodeterminació, com en la reversió de les polítiques públiques d'habitatge fetes per l'Ajuntament durant tant de temps. És una visió crítica interessant, si no fos perquè són les que va voler ICV des del govern municipal durant vint anys. Tot és massa fals.
MIRADA. De fa mesos es repeteix de manera recurrent: el diari Ara, mitjà de referència, projecte teòricament pensat en clau de canvi, analitza i titula la realitat amb la mateixa mirada del dependentisme. Dijous, després que el Consell de Garanties Estatutàries (repeteixo, Estatutàries) lliurés el seu dictamen (com tots, no vinculant) sobre la reforma del reglament del Parlament per permetre tramitacions urgents, en lectura única, dels projectes legislatius, el diari llançava un tuit en què assegurava (tot i que el dictamen havia rebut interpretacions oposades al respecte) que el Consell havia “tombat” la desconnexió exprés. Immediatament, Miquel Iceta el retuitava embogit de l'emoció. Divendres, el diari titulava a tot drap (gairebé idèntic a La Vanguardia) “La desconnexió exprés, en qüestió”. Quan la mirada del diari ARA és la que convé als adversaris de la llibertat de Catalunya, saps que ha arribat el moment de donar-te de baixa com a subscriptor. Fet. Diners bons per esmerçar en un altre mitjà.
OFENSIVA. Mentre el TSJC va laminant, sentència a sentència, escola a escola, l'ús (precari a molts llocs, per no dir ja inexistent de fa temps) de la immersió lingüística a Catalunya, el TC l'afaita ben rasurada a Madrid: aquesta setmana s'ha despatxat amb un paquet de quatre sentències favorables a recursos del PP contra lleis del temps del Tripartit. Es tracta de batallar sense descans contra la normalitat del català al seu territori; d'aconseguir aprofundir una realitat que és cada dia més punyent al carrer, en àmplies zones del país, on és ja una llengua residual. El desvergonyiment dels plantejaments dels magistrats del constitucional es manté en la línia habitual: exigir un 50% d'ús del català al cinema (ara, pràcticament inexistent) els sembla un excés; cal que sigui sempre secundari davant del castellà en l'acollida als refugiats i que els comerciants i empreses en puguin prescindir, com ja fan, de manera el més àmplia possible. República o mort.
PARTICIPACIÓ. Tot i les pressions en sentit contrari, que constituïen un autèntic tret al peu, la Llei del Referèndum d'Autodeterminació estableix amb claredat que no existeix un mínim de participació i que la independència nacional es proclamarà, en cas que hi hagi un vot més de sí que de no, en un termini de 48 hores posterior a la proclamació oficial dels resultats. L'automatisme és fonamental. Trasllada la idea d'última oportunitat per al dependentisme. Més enllà de la repressió pura i dura, ha de percebre amb nitidesa total que la seva única i darrera oportunitat democràtica d'evitar el “desastre” consisteix a guanyar el Referèndum i que si no ho fa la independència serà un fet. A l'estil José Zaragoza, si tu no hi vas, ells guanyen. Aquesta, a més d'incentivar amb recursos públics les dues opcions, és l'única via realista per estimular la participació del no.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
