El primer precedent del bicing de què tenim constància és la iniciativa que va tenir lloc a Joensuu (al nord-est de Finlàndia, prop de la frontera russa) quan l’ajuntament va comprar dues-centes bicicletes grogues l’any 1989 i va deixar-les perquè els ciutadans les utilitzessin lliurement, les aparquessin quan acabessin el trajecte i les agafessin del carrer quan ho creguessin convenient.
Al cap d’uns mesos, cap de les 200 bicicletes no era a la ciutat, i una colla d’artistes va iniciar fa uns anys una campanya per intentar retratar “bicicletes grogues de Joensuu” arreu del món.
N’estem segurs que a Barcelona un sistema tan llibertari com el finlandès no ens hagués funcionat, i els responsables del Bicing s’han assegurat d’establir que totes les bicicletes siguin retornades en un període màxim de 30 minuts.
El problema del Bicing a Barcelona és, com dèiem fa uns dies, la falta de bicicletes, que implica plantar-se a una estació i tot sovint no trobar-ne.
A París, que inauguraran el servei de bicing aquest diumenge (allà es dirà Vélib), intentaran no caure en el mateix error de Barcelona i començaran l’aventura amb 10.000 bicicletes, prop de set vegades més bicicletes que a Barcelona.
