Dimarts, 3 d'agost de 2021 - Edició 1104
La República

El dret a morir (II)

«Jo em poso al lloc d’un pare. Si un dels meus fills fos viu i, fins i tot, tingués un bon aspecte i em diguessin que té actives funcions biològiques […]

Redacció
Redacció 14/02/2009

«Jo em poso al lloc d’un pare. Si un dels meus fills fos viu i, fins i tot, tingués un bon aspecte i em diguessin que té actives funcions biològiques com la del cicle menstrual, la capacitat de despertar-se i passar del son a una altra fase, o que el cervell encara transmet senyals elèctriques, jo no seria capaç de desconnectar-lo (…). A mi, el que em sembla és que són ganes de treure’s un problema de sobre. Això és tot. Crec que la vida és el més important…. ». (Silvio Berlusconi, Agi, 7 de Febrer de 2009)

«Si es demana a un ciutadà que s’expressi sobre aquest tema, crec que la primera reacció instintiva és la de tenir en compte les pròpies experiències personals o empatitzar amb aquelles que han viscut els altres. Pel que fa a mi, tinc una experiència personal que em fa pensar. Vaig tenir un avortament terapèutic fa molts anys. Al cinquè mes de gestació vaig saber que el nen que esperava tenia una malformació i durant els dos mesos successius vaig intentar entendre, amb l’ajuda dels metges, què era el més just que podia fer. Al setè mes de gestació vaig arribar a la dolorosa conclusió que havia d’avortar ». (Veronica Berlusconi, dona de l’actual Primer Ministre, Corriere della Sera, 8 d’Abril de 2005)

Aquestes dues cites, recollides pel periodista Marco Travaglio al seu blog del diari digital Repubblica.it, expliquen la coherència, la postura moral, la delicadesa i el bon sentit del Primer Ministre italià en tractar el cas d’Eluana Englaro.

Només aquesta contribució a un tema que hauria de romandre en l’àmbit privat però que, gràcies als altaveus mediàtics que té l’Església Catòlica a Itàlia i l’oportunisme de molts polítics per aprofitar qualsevol notícia amb finalitats electorals, ha esdevingut un important cas nacional, en el qual tots s’han sentit amb el dret d’expressar la seva pròpia opinió.

imatge

Andrea Ricci (Itàlia, 1979).
És llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Florència i viu a Catalunya des de l’any 2006. Aquest any ha iniciat el doctorat en Història Comparada, Política i Social de l’UAB, on ha estat incorporat recentment al grup de recerca Manuscrits.