MESURES. Ximple com és, Xavier García Albiol traspua sense subterfugis, gairebé sempre, el pitjor de l’espanyolisme a casa nostra. Desmenjat com ell sol, tan alt com mancat de cervell, el “sin que se note el cuidado” no va precisament amb ell. És transparent com ningú. Aquesta setmana ens ha avançat quins són els plans per al dia després d’aixafar la rebel·lió catalana: tornar a les depuracions del 1939. “Soft”, però 1939. Sense contemplacions, ha acusat desenes de milers de professionals de l’ensenyament catalans (amb l’espontània Inés Arrimadas, reblant el clau al dia següent) d’adoctrinar, tal qual, “adoctrinar” els seus alumnes. Resulta difícil menysprear d’una manera més olímpica la feina de tanta i tanta gent, pensant que actua i es mou en els paràmetres nacionalitzadors (recordem el gran ministre Wert, de vacances pagades a París) que l’espanyolisme pancastellanista enarbora i aplica sense contemplacions en aquest país des del 1714.
MÈTODE. Aquesta setmana hem conegut a través del testimoni de l’exdirector de la famosa agència de detectius Método3 el paper de dos investigadors al servei del govern espanyol, tot fent-se passar per membres de la UDEF per a investigar polítics catalans i comandaments del cos de mossos d’esquadra. Caldria instal·lar a la Plaça Catalunya de Barcelona un comptador actualitzat dels milions que l’Estat espanyol porta gastats en la lluita contra la llibertat dels catalans només en els darrers cinc anys. Us imagineu quines serien les dades d’atur si Espanya fos una democràcia normal? I és que, compte, a la vista de semblant desplegament, potser anem equivocats. Potser l’Operació Catalunya no és, com veiem cada dia, una vomitiva conspiració d’estat capaç de passar per sobre de qualsevol principi democràtic per ofegar l’independentisme, sinó una eina de l’Estat espanyol per fer créixer l’ocupació en un país consumit per l’atur.
NO. Hi ha molts nervis en el bàndol dels negacionistes. El moment s’apropa i la derrota és inexorable. Tot ho fien a la intervenció de l’Estat espanyol. Fins i tot hi ha qui, com l’Astrid Barrio, és capaç de presentar el referèndum com a una opció violenta. Com si votar fos un exercici anti-democràtic. El cert és que el no, per la seva pròpia composició interna, té perdut a l’avançada el referèndum. De Ciudadanos als QWERTY, les dues pulsions que conté són contradictòries (més incompatible que la divisió ideològica interna de l’independentisme). El no mai acudirà en bloc a un referèndum, perquè mai hi haurà un referèndum acordat amb el Regne d’Espanya. Entre els qui són sobretot demòcrates i els qui són per damunt de tot espanyols hi ha un abisme: uns aniran a votar en tots els casos; els altres, faran boicot sempre. Per a l’independentisme, el Referèndum és victòria segura. I d’aquí els nervis.
OFICINA. Hores abans de reunir-se amb el vicepresident Junqueras (a qui, per cert, després de mesos de fer una mica de reserva, darrerament es veu més en forma, just en el moment precís del partit), la seva homòloga espanyola (mentalitat d’estat!) Soraya Sáenz de Santamaría assistia a Reus a la inauguració d’una nova oficina de la Seguretat Social. Segons sembla, l’edifici feia tres anys que estava construït, però no havia entrat en funcionament arran de certes deficiències constructives que, com de costum, han generat el corresponent sobre-cost. La voluntat de ser-hi present a la colònia ha provocat, probablement, que es tracti de la primera oficina de la Seguretat Social de la història estrenada en presència d’una vicepresidenta i una ministra (Fátima Báñez també hi era), amb una bona ració de canapès. I és que la manca d’inversió de l’Estat a Catalunya és tan flagrant que cal fer el ridícul per poder inaugurar alguna cosa.
RÈGIM. El lloctinent Enric Millo entrena a la banda per al moment en què, si l’Estat espanyol aconsegueix controlar la situació sobre el terreny, hagi de prendre possessió de les institucions catalanes. Entretant, es dedica a fer d’actor en una comèdia dolenta: la del diàleg. Viu de cara al públic i de vegades se li’n va la mà. Aquesta setmana, acostumat a l’estil PP de tracte amb els mitjans, s’ha queixat a les xarxes socials per la manera en la qual la televisió pública catalana va oferir el tall d’una de les seves intervencions públiques. Tan defensors que són de la presència de l’espanyol a TV3, ves per on, l’home volia que el sentíssim en català. Les coses del diàleg. Tan descarada va ser la ficada de pota que Millo va haver de retirar el retret quan la mateixa Agnès Marquès li va fer notar que s’havien limitat a mostrar el fragment triat per les agències.
TEMPS. La setmana clou amb estampes curioses en el món opinatiu proper als Comuns. El missatge clau, de Gemma Galdón a Guillem Martínez, és que el procés és una gran excusa per mantenir l’hegemonia convergent i qui dia passa any empeny. Fa tres anys que repeteixen la mateixa cantarella (a cor amb la part més tribunera de l’independentisme): aquí no passarà res perquè els convergents es faran enrere. Però s’esdevé que el termini final dels divuit mesos s’apropa. I que poc a poc es van desvetllant els acords per al moment decisiu de l’estiu, amb les lleis de desconnexió i el Referèndum. I ara, exactament les mateixes persones que es queixen que no ha passat res, ara que haurien d’estar joiosos perquè s’apropa el moment en el qual passaran coses (vaja si en passaran), ara, demanen temps. Que no ens precipitem. Que no siguem presoners del calendari. Que cal eixamplar la base. Quins nassos.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
