- Publicitat -
Cares serioses, quasi de pòquer. Silenci. Els membres encarregats del protocol col·locaven els diputats al pati dels tarongers. Màxima expectació. Fins i tot un punt de nerviosisme. Tothom allà present, a primera fila, s'hi juga molt. El país també. Això va de debò. Ben bé 15 minuts tard surten el president Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras. Els periodistes ens estrenyem, com si féssim pinya sota un castell. Moments de silenci, només se senten els 'clics' de les fotos dels companys gràfics. Junqueras fa un pas endavant i comença el discurs, en acabar, dóna la paraula a Puigdemont i sembla que l'aire es fa espès, tothom aguanta la respiració, per gravar millor, per tenir la millor foto, perquè no s'escapi el so, apuntant en llibretes cada paraula. Tots som conscients que davant i darrere les càmeres, tots som part del que serà un dia recordat i històric.
El president avança, mot a mot, i el discurs el condueix inevitablement a anunciar la data i pregunta. La diu. Ja és pública. De cop, com quan un allioli es talla, com quan un núvol es condensa i comença el xàfec o com quan una parella per fi anuncia als pares que es casaran, l'ambient canvia. El mandat del Govern es complirà. El camí no ha estat fàcil per arribar fins aquí i, ara, encara es complicarà més. Tothom n'és conscient però els polítics independentistes viuen un moment de distensió, els envaeix el riure, denoten joia i goig i ja tenen ganes de treballar.
L'acte, en la forma i el contingut, ha carregat les piles dels defensors de la democràcia. Somriures, abraçades, copets a l'esquena i, fins i tot, crits d'alegria, que recorden, per exemple, un acte de graduació universitària, en el moment de tirar el barret de la toga. Moments quasi festius. Ara sí, l'ambient és distès, converses entre polítics. Es desprèn una satisfacció que havia estat continguda.
Fins i tot, Oriol Junqueras, trencant el protocol i se m'acosta. Ens donem la mà i ens felicitem mútuament. Un exemple que demostra que comptem per aquest projecte. Es trenquen les barreres de la política convencional. El país decideix i el país som tots. El gest no deixa de ser una evidència de la complicitat que necessiten els nostres polítics per ajudar-los. Hi ha respecte i consciència del repte. Però encara hi ha més il·lusió, ganes i determinació. Es nota.
Ha arribat el moment d'iniciar la recta final del procés.
Publicitat
