REGIONALISME m. Amor a les coses regionals; cast. regionalismo. a) Doctrina política segons la qual cada regió ha d’esser administrada i governada d’acord amb la seva manera d’esser, amb les seves aspiracions, amb les seves tradicions, sense esser absorbida dins l’administració general de l’Estat. Se’l tenia pel portaveu del regionalisme catalanista, Rosselló Many. 184.
Jaume Font Barceló (Sa Pobla, 1961) és un polític populista; no m’estic de dir que és un paradigma del populisme que tan sovint s’ha passejat per la política mallorquina, i que tan bé va representar en el seu dia l’ex president Gabriel Cañellas, l’home que va saber reduir tot un programa política, gairebé tot un corpus ideològic en l’expressió “lo nostro”. El ja ex portaveu i ex parlamentari del PP ha abandonat el partit que l’ha acollit durant els darrers vint anys –i on ha exercit càrrecs d’alt nivell– per defensar “lo nostro”; la seva gran raó, la que presenta als potencials electors si més no, és la deriva espanyolista del PP, el rumb marcat pel pilot de la nau conservadora, José Ramón Bauzá, seguint les indicacions claríssimes del capità de la nau, l’anticatalanista batle de Calvià, Carlos Delgado.
Jaume Font no ha deixat de ser ideològicament un conservador mallorquí com ho ha estat des que va començar la seva trajectòria política, amb només vint-i-dos anys, a l’ajuntament del seu poble, d’on va ser batle tants anys com va voler, exactament dotze, fins que va volar cap a fites més altes en el si del Partit Popular. En aquest sentit, no cal veure un Font fonamentalment diferent al que he conegut com a senador, com a diputat autonòmic, com a president o portaveu del PP mallorquí. Però guanya molt en les distàncies curtes. Aquesta setmana he pogut comprovar-ho; un servidor, que no havia tingut ocasió, en tant anys, de conèixer-lo personalment, després d’estar una hora amb ell, tot i que fos parlant en directe per una emissora de ràdio, quasi vaig sortir convençut de l’honestedat de la seva proposta, de les raons que l’assisteixen per haver partit del PP i creat a seva Lliga Regionalista Balear i haver apostat per anar en solitari a unes eleccions que sap que li fan de ser forçosament desfavorables avui; però també et fa creure que pensa en 2015.
El que encara no hem aclarit –no se sap ni si ell mateix ho té clar– és el contingut ideològic d’aquest regionalisme que ha tret del baül dels mals endreços, que molt haurà d’orejar per treure-li la ferum de resclos. Quan a Jaume Font li demanes que és el regionalisme, o que n’entén ell, tira de Diccionari Català-Valencià-Balear, com si les explicacions de mossèn Alcover fossin paraula de Déu, segurament aferrat encara a aquella vella i caduca idea del capellà manacorí com a mur de contenció del catalanisme colonitzador. Li convendria, potser, a Font –i a tants altres nouvinguts o sobrevinguts del mallorquinisme polític–, revisar i actualitzar la seva terminologia política: Antoni M. Alcover va parlar i escriure molt, certament, sobre regionalisme polític; però només ca revisar uns pronunciaments generals per entendre que els seus postulats, de finals del XIX, avui només podrien ser considerats des de l’àmbit del sobiranisme.
El efectes col·laterals de la decisió de Jaume Font, de crear un nou partit i presentar-s’hi a les eleccions en solitari, són els únics que han interessat a la majoria de la classe política mallorquina, que fa temps que ha aparcat el debat ideològic o les estratègies de país: els comptes només es fan per veure si podem impedir l’accés al govern del Partit Popular. Que no és poca cosa, atès com venen les hordes aznaristes, que cada dia me costa més destriar entre Bauzá i Francisco Camps.
Mentre tant, a l’altra banda del corral del mallorquinisme polític, la cosa va de reconciliacions familiars. Entesa per Mallorca, després de quatre anys i quatre mesos d’haver trencat el PSM, torna a la pleta; i ho fa amb el cap cot encara que vulguin treure pit. Quan encara molta gent es demana perquè se’n van anar –més enllà de la batalla de personalismes, una de tantes–, quan molts es pregunten que han fet durant quatre anys… ara encara podran presentar-se com els salvadors últims de la unitat de l’esquerra nacional. No sabrem quina esquerra, ni sabrem quina nació…, però el títol llueix.
