Un Cèsar pel Barça

Per què la medalla, Pep? “Si en llevem d’hora i penquem aquest país és imparable”. Simplement per aquesta frase. Per aquesta manera de concebre el futur de Catalunya i la manera com hem de mirar endavant. Catalunya, sense tenir els mecanismes d’un Estat, ha d’aprofitar el capital humà per crear el seu projecte, per teixir el seu horitzó i un projecte comú. I, tu Pep, has demostrat que es pot liderar un col·lectiu humà des de la humilitat, des del rigor, l’exemplarietat i la voluntat de superació constant. Qualitats que el país no pot desaprofitar, ni molt menys.
 
Quan el president Artur Mas et mirava des dels primers bancs de l’auditori se li entreveia un punt d’enveja. Tenia enveja d’un líder, en Josep Guardiola, que ha aconseguit aglutinar els seus sense fissures, que té el respecte de tothom; fins i tot, d’aquells qui en els primers moments et van criticar. Ara, en moments de crisi (econòmica i nacional) Artur Mas també ha de ser líder, però la papereta és més complicada: ha de liderar el país, tota la seva gent cap a un horitzó nou que, independents o no, ens reporti el benestar que tots volem. I ha de ser líder de tots, sense complexos ni rancors. En política això és molt difícil, però el Barça i la política han anat sempre agafats de la mà i fer partícip aquest club del projecte de país i fer-lo un far on anar a buscar un bri d’esperança ara que tant la necessitem és també contribuir a aquest horitzó nacional de plenitud que molts busquem.
 
Ens llevem aviat Pep. Molts, els que van a l’obra com feia el teu pare, els que van a treballar de comercials o els que entrem cada dia a les classes a intentar motivar a una generació que potser haurà de viure permanentment en crisi. Josep Oliu, president de Banc Sabadell, ja ho advertia en una entrevista en un diari econòmic. Quan el Parlament entén que ets estendard pel país entén que ets un pal de paller per a tots, un exemple: no tant per haver contribuït als èxits del Barça, sinó per haver imposat una manera de fer les coses molt d’acord amb com sempre ens hem volgut definir els catalans, a través de la humilitat, l’esforç i el sacrifici.
 
Manuel Vázquez Montalbán va escriure que el Barça era un “exercit simbòlic desarmat”, el de Catalunya, que lluitava contra la reminiscència de “los tercios de Flandes”. Pep, ets un gran general, però dels que sap guanyar les batalles fent d’estratega més que no pas un dels que envia els soldats d’avantguarda amb desbandada sense haver analitzat l’enemic. Des del teu petit racó al soterrani del Camp Nou prepares una batalla simbòlica cada cap de setmana (ara, fins i tot dos cops per setmana) i, quan has disposat els homes sobre el camp, saps si cal donar-los l’última empenta o, simplement, deixar-los executar allò que prèviament has dissenyat. Els grans generals que han passat a la història han estat els qui han combinat la estratègia amb la proximitat a les tropes, el rigor amb la humilitat. Més que cap altre, l’exercit simbòlic desarmat té el seu Cèsar, ombra de la qual estén més enllà del Camp Nou i entre tots els ciutadans de Catalunya. Per molts anys.