La desorientació en què viu instal·lada la política catalana és un fenomen digne d'estudi. Sobre això, molts analistes i científics de la història ja han esmerçat la seva energia a fer relats i diagnosis que sortosament tots podem gaudir a dia d'avui. El que vull dir és que 300 anys d'usurpació política i suplantació cultural només pot tenir una conseqüència molt diàfana: la desorientació general en tots els camps i l'autoodi desmesurat amb la coneguda síndrome d'Estocolm. Dit això, no em centraré en la qüestió política com gairebé sempre faig, sinó en el tarannà socioeconòmic que Catalunya poseeix i que ha desenvolupat al llarg dels segles.
Deien els madrilenys de nosaltres que de les pedres en fem pans. La veritat és que aquest tros de terra, situada enmig de concepcions monopolistes i latifundistes de l'economia, sempre ha generat una manera singular d'entendre els pactes entre el poder i l'economia. El clima? El territori? La geopolítica? Que la monarquia fos pactada de baix a dalt i no a l'inrevés, demostra com l'organització política era entesa de diferent manera que Castella. (Constitucionalisme autèntic!). I que el comerç fos intrínsecament la condició sine quanon per conquerir noves terres, a diferència de la imposició religiosa/cultural d'altres imperis, també ens ensenya fins a quin punt les mentalitats de cada poble es diferenciaven. Dic això perquè em resulta incomprensible veure com un sector de la societat catalana es predisposa a creure's que el sistema econòmic és o hauria de ser el mateix que el dels països que tradicionalment són poc productius i sempre han basat la seva economia en el subsidi, la intervenció excessiva de l'estat i en una visió distinta de l'estalvi. Una organització econòmica social completament diferent.
Si en la primera gran guerra mundial, em refereixo a la Guerra de Successió (1701-1713), els catalans amb els seus representants polítics es van posar al costat de la Gran Aliança -anglosaxona bàsicament- no és només perquè els negocis rutllaven bé entre aquests països sinó perquè, tal com diu l'Enric Vila, en aquell segle el món occidental lluitava bàsicament per dos models ben diferenciats; per la concepció comercial o per la concepció burocràtica. Desgraciadament, nosaltres ho vam perdre tot, però afortunadament pel món, el concepte liberal va guanyar la guerra i per això, i fins als nostres dies, el món anglosaxó és la policía del món i la nostra esperança com a homes i dones lliures.
Aquests pensaments em venen al cap arran de la commemoració del 165 aniversari de la línia Mataró-BCN del passat 28 d'octubre. La tenacitat de l'empresari mataroní Miquel Biada enmig de factors hostils i cercant inversos estrangers (anglesos, esclar), va ser la que va permetre realitzar aquella obra avançada al temps, com certament ja existia en altres països civilitzats. Biada és l'exemple del català emprenedor i tossut que ha fet progressar el país malgrat la misèria i la ignorància que l'envoltaven. És d'aquesta manera com Catalunya ha pogut subsistir com a poble, treballant i inventant sense esperar que el 'papa' Estat li resolgui els problemes. Guanyar és desafiar el risc i perdre és lamentar-se tot el dia, un país no avança si la gent s'acomoda. És així com hem superat derrotes dramàtiques, amb l'esforç de la individualitat i el desig imparable de llibertat. Fixeu-vos d'altra banda que, quan hem apostat per la queixa, la massa i el tumult, sempre hem acabat perdent.
Hem de cercar la llibertat, i no la igualtat. El talent, i no la mediocritat adotzenada. Hem de deixar que la gent s'organitzi la vida, hem de demanar deures i responsabilitats, no drets per defecte i a la babalà. No podem recollir continuament els plats trencats dels irresponsables, el càstig i el premi són indispensables i vitals per a l'ésser humà, i la gràcia del capitalisme també. De fet, per això som éssers humans i no gossos, perquè creem incentius per construir noves fites. Catalunya, sigui per la situació geogràfica, sigui perquè sempre ha tingut un estat en contra, ha estat un lloc on la superació personal ha estat el pa de cada dia, terra d'idees progressistes i gelosos de la nostra identitat també. Terra liberal. Com deia en Juliana en un article, Barcelona sempre ha estat més de Bakunin que de Marx. I és que no pot ser d'una altra manera, per això no podem equivocar-nos en idees antagòniques al nostre sentit, és lamentable cridar als canvis socials tot reclamant sistemes que estan a anys llum del nostre tarannà social i comercial. Hi ha una esquerra i una dreta a Catalunya que sempre s'equivocarà mentre s'emmiralli en països i formes autoritàries, conservadores i jacobines.
