Gürtel, Palau, Mercuri, Itv’s, Palma Arena… o el que és el mateix: Camps, Bárcenas, Bigotes, Millet, Fabra, Bustos, Pujol, Matas… Són nombrosos els casos de presumpta corrupció que en els darrers mesos inunden l’actualitat que ens envolta. Diverses operacions policials sobre suposats usos fraudulents del diner públic que han fet sortir a la llum una manera de fer molt barroera dels nostres dirigents: des de sobres carregats de diner negre a bosses de loui vuitton, des d’aeroports sense avions fins a “espionatges vox populi”. Un cúmul de despropòsits en que la necessitat de mantenir per als protagonistes la presumpció d’innocència fins un pronunciament judicial que pot tardar anys, constitueix un greuge legal i de justícia respecte, entre d’altres, aquells vaguistes que són reprimits amb bales de goma o tancats en presó preventiva sense cap procés judicial que demostri la seva culpabilitat. Facilitats judicials (aforaments, tribunals específics, advocats de renom..) per a molts dels responsables d’aquests nyaps en la gestió pública mentre els seus companys de partit apliquen, a base de retallades socials, un “austericidi” imposat per la Troica Comunitària amb greus conseqüències sobre la vida de les persones i, com expressen els indicadors del PIB i l’atur, nefastos resultats en quant a la recuperació econòmica.
Així, mentre no paren de sorgir casos en que els diners dels nostres impostos son desviats cap a interessos particulars dels dirigents polítics i empresaris amics, aquests mateixos dirigents ens imposen carregar amb les conseqüències de la crisi a través de rescats bancaris i retallades en aquells serveis públics essencials per garantir un mínim de dignitat per les persones.
La retirada de la targeta sanitària als majors de 26 anys que no hagin cotitzat mai i als immigrants sense papers, l’euro per recepta, el mal anomenat copagament sanitari a través del qual re-paguem una sanitat ja finançada amb els nostres impostos, o el tancament de CAP’s i quiròfans són algunes de les formes a través de les quals els nostres dirigents fan recaure el pes de la crisi sobre el conjunt de la població.
Una gradual vulneració del dret a la protecció de la salut que es produeix a la vegada que apareixen casos en que els diners públics destinats a la sanitat son utilitzats presumptament de forma irregular. Fets entre d’altres com el de l’Hospital de Sant pau en que, segons la Sindicatura de Comptes, l’ex-gerent cobrà copioses retribucions quan ja no hi treballava, de Ramon Bagó, investigat per la fiscalia per contractar les seves pròpies empreses mentre ostentava importants càrrecs públics, o de Josep Prat que dimití com a President de l’Institut Català de la Salut arran de la denúncia a la fiscalia per part de la CUP de Reus, posen de manifest que el sistema sanitari català pot ser un terreny adobat per a l’ús fraudulent dels nostres diners.
Davant aquest panorama, el Conseller de Salut i ex Cap de la Unió Catalana d’Hospitals (patronal de la sanitat privada), Boi Ruiz, s’entesta a assegurar que l’entrada de capital privat a l’Institut Català de la Salut no respon a una voluntat privatitzadora de la sanitat. Notícies com l’adjudicació, a una multinacional de la neteja com Eulen, de la gestió de l’Àrea Bàsica de Salut de l’Escala (Alt Empordà) no sembla que aportin veracitat a les seves paraules.
La versió oficial és que , a través del que anomenen externalització de serveis (i que no deixa de ser una privatització encoberta) es millora l’eficiència i la gestió en la prestació d’uns serveis que, d’aquesta manera, poden ser oferts a un menor cost. La realitat, però, no para de desmentir aquesta versió. L’experiència prèvia de Madrid o el País Valencià demostra que la gestió privada de la sanitat acaba sortint més cara doncs, les empreses concessionàries, com passa amb les de les autopistes, acaben sent rescatades per les Administracions si no obtenen els beneficis previstos.
I és que són diverses les formes de col·laboració público-privada que poden adoptar els diferents models sanitaris. Així, mentre al model Alzira, utilitzat al País Valencià, l’Administració paga una quantitat per habitant a una empresa privada que s’encarrega de gestionar per complet i de manera independent la sanitat d’aquell àmbit territorial, a les Terres de l’Ebre, s’ha optat per un altre model en el que Sagessa i el Holding Innova de Reus en son el paradigma.
Sagessa, malgrat es proclama textualment com “un grup de titularitat pública format per persones compromeses a donar serveis d'excel·lència en els àmbits de l'atenció sanitària, social i d'acció educativa”, està constituïda com una Societat Anònima inscrita al registre mercantil. És a dir, es tracta d’una empresa privada en quant al seu règim jurídic però pública en quant al seu finançament i òrgans de direcció. Una altra forma de col·laboració público-privada en que, a diferència del model Alzira abans comentat, l’empresa que gestiona els serveis no és totalment privada sinó que, malgrat estar constituïda com a tal, està finançada amb recursos públics i regida per un Consell d’Administració format exclusivament pels càrrecs electes dels Municipis i Consells Comarcals que transfereixen diners a l’esmentada societat.
És obvi que aquests models de gestió público-privada no impliquen per ells mateixos la comissió d’irregularitats. El que si porten implícita és una total opacitat en relació a l’ús que fan dels nostres diners. I és que, mentre la totalitat d’entitats que constitueixen el Sector Públic (Administracions, Organismes Autònoms etc) estan sotmeses al deure de publicitar els seus pressupostos o als controls interns i externs d’intervencions i sindicatures, això no passa en el cas de societats mercantils com Sagessa. Aquestes, pel seu règim jurídic, estan sotmeses a una legislació mercantil que, com a tal, no regula els deures de transparència i persecució de l’interès general que, d’acord amb la llei, han de guiar qualsevol entitat que gestioni recursos públics.
Fins al moment, i toquem ferro, a les Terres de l’Ebre no s’han hagut de lamentar casos de corrupció. Això no ha de ser obstacle, però, per a que els ciutadans puguin exercir els seus drets de participació i accés a la informació pública constitucionalment reconeguts. És en aquest sentit que, davant la fina línea que separa l’interés públic i el privat en el nostre model sanitari, la CUP, com organització representativa dels interessos col·lectius, ha presentat instàncies als diferents ajuntaments i consells comarcals sol·licitant informació sobre l’ús que fa Sagessa dels nostres diners.
Des de la CUP entenem que la regeneració democràtica i la transparència no s’assoleixen a través de declaracions solemnes al Parlament. És la praxi diària dels nostres dirigents i l’atenció d’aquests a les demandes ciutadanes la que pot fer retornar al sistema actual, encara que sigui en petita mesura, quelcom de la condició de democràtic que se li pressuposa. En aquest sentit, la resposta afirmativa a les demandes d’informació de la CUP sobre la gestió de Sagessa pot ser un bon punt d’inici al territori. En cas contrari, l’ombra de la sospita recaurà també irremediablement sobre el model sanitari ebrenc. I és que, si realment aquest tipus de gestió suposa una millora de l’eficiència entesa com l’assoliment dels objectius amb el menor cost possible, quina raó de ser té doncs ocultar la informació comptable de dita Societat?
Esperem resposta.
