Quants de vosaltres, que esteu llegint ara mateix aquest article, disposa d’un blog? I d’un compte a Twitter? Segurament molts de vosaltres. I els que no teniu cap de les dues coses, doncs és una decisió vostra, única i personal. Ningú us obliga a tenir un blog, ni a escriure-hi cada dia, o cada setmana. Res. És lliure. I els que sí que teniu un blog, també sou lliures d’escriure-hi quan us vingui de gust. Ningú us en pot marcar ni la freqüència ni la temàtica. Per alguna cosa és el vostre blog, oi? Però de tots aquests continguts que alguns usuaris realitzen a les seves pàgines, en cobren alguna cosa? Hi escriuen per plaer, o hi escriuen per guanyar-s’hi la vida? Tant és, perquè és decisió seva. De cadascú. I potser, si algun d’aquests blogaires té un nivell, una qualitat, una audiència destacada, potser i només potser, i sempre que el seu autor ho vulgui provar, podrà mirar de trobar algun anunciant que li doni alguns diners en concepte de publicitat. Però no ens enganyem, aquests que cobren són només uns pocs. La majoria de persones que disposen d’un blog i el fan servir, escriuen perquè volen i ho fan sense cap intenció de treure’n cap benefici econòmic. Que en cap cas no vol dir aconseguir un cert benefici social o intel·lectual.
És així de simple. Jo tinc un blog i creo uns continguts sobre el què vull i quan vull. Si a la gent li agrada la proposta hi entrarà sovint, i si no, doncs no hi entrarà tan sovint, o potser no hi entrarà mai. Si m’obsessiona molt l’audiència, puc mirar d’adaptar-me als gustos dels usuaris, i si no, doncs continuo amb el meu estil, i no passa res, encara que tingui poca o gens d’audiència. És un problema només meu I si algú altre em copia el contingut que jo he creat, sense respectar la meva llicència Creative Commons, i que per tant, ni tan sols em citi l’autoria, doncs em puc queixar. Si és una empresa, puc amenaçar-la de debò. No només li pot caure una denúncia amb contundents conseqüències, sinó que a més, part dels internautes se li poden posar en contra i fer-li boicot. Si és un particular, la cosa canvia. Realment no el puc denunciar, per tant, puc fer-ho saber a la comunitat internauta, i potser d’aquesta manera pot assolir cert desprestigi. Però per norma general, si és un particular qui em copia continguts i no respecta els meus drets, poca cosa hi puc fer. Aguantar-me i prou.
Perquè si jo creo continguts des del meu blog, no puc cobrar diners, tal i com ho fan, per exemple, Enrique Dans o Ignacio Escolar? Doncs perquè ells tenen una audiència i un prestigi que jo no tinc, o si més no, no se rendibilitzar. Però vaja, que com he dit abans, jo escric perquè em ve de gust, no per treure’n diners. És només que quan veus a algú que cobra per fer una cosa similar a tu, doncs fa certa enveja. Però de debò, no em preocupa massa. Jo em guanyo la vida amb un altra feina, i per mi, escriure en un blog és només com un hobby.
Si heu arribat fins aquí, queda la pregunta final. Perquè els meus continguts que genero a través del blog tenen tant menys valor que els continguts que crea qualsevol grup de música? Segur que molts mereixen trobar la seva fórmula de negoci, perquè són bons, agraden a la gent, i quan agrades a una massa gran de la població és com tenir molta audiència, per tant, pots trobar maneres de treure’n rèdits econòmics. Però llavors, perquè es pot denunciar a algú que s’ha descarregat una cançó sense pagar-ne res, però no puc denunciar a la persona que ha copiat l’article l’article que jo he escrit? Tampoc el puc denunciar si el que m’ha robat, ja no és l’article, sinó la idea, que ha fet servir per escriure un article nou. I encara menys el puc denunciar per fer servir fonts d’informació que jo he buscat, i que ell potser farà servir, i que potser ampliarà per tal de donar-hi un altre punt de vista o una ampliació de la idea que jo volia dir…
No passa res. De debò! Això és simple evolució, i en el seu conjunt ens beneficia a tots. No entenc perquè la música, o les pel·lícules han d’estar tan protegides per la llei. Si hi ha gent que genera continguts musicals o audiovisuals i no sap trobar-ne el rendiment econòmic és culpa seva, igual que és culpa meva si tinc un blog, creo continguts i no guanyo diners. Ells no són diferents. El seu problema és que es plantegen la creació com una manera de guanyar diners, i crear no sempre ha volgut dir cobrar si no tens un model de negoci ben muntat, com em passa a mi amb el meu blog. Escric perquè vull, i no n’espero cap recompensa econòmica a canvi. Però tampoc quan faig fotografies amb la meva càmera, o gravo un vídeo, o xiulo una melodia que m’invento sobre la marxa, o dic una frase graciosa a un amic, que més tard, ell, farà servir per crear un petit poema. Crear no vol dir cobrar. Almenys no necessàriament. I qui no entengui aquesta cosa tan simple, doncs que deixi de crear i es dediqui a una altra cosa, que sens dubte no haurà entès en absolut que vol dir ser una persona creativa.
