Han passat més de 2 anys des que el govern Zapatero aprovà el Reial Decret llei 8/2010 de mesures per a la reducció del dèficit. El mateix temps que fa gairebé des que va prendre possessió el Govern Mas amb la intenció d’acabar amb la insostenible despesa del Tripartit i portar a la recuperació econòmica al país. Mentrestant, canvi de govern a Madrid. 3 governs, 3 partits, però un sol diagnòstic – hem viscut per sobre les nostres possibilitats – i una mateixa recepta: l’austeritat.
La premissa bàsica és que, obviant experiències històriques com la del New Deal, no hi ha alternativa. Amb independència de la conjuntura econòmica i social de cada territori, i de la innegable solvència d’uns estats que, amb menor o major mesura, sempre gaudiran d’ingressos amb els que afrontar les seves obligacions, cal reduir el dèficit. I cal fer-ho ja. Així, amb el pacte d’estabilitat i creixement com a full de ruta, i independentment de la teòrica ideologia dels partits al govern, cal que tots els malalts de la zona euro segueixin el mateix tractament: retallades en serveis públics bàsics, congelació de pensions, augment d’impostos, reforma laboral, reducció de salaris i prestacions… Una cura però, que, com s’ha demostrat, no obté els efectes pal·liatius que se li pressuposen i sols fa que agreujar la salut del malalt. Així, 2 anys després, les elevades taxes d’atur del nostre país no mostren signes de davallada. A l’Estat Espanyol, la mediàtica prima de risc segueix creixent en la mesura que decau la confiança que respecte l’economia espanyola mostren els omnipotents mercats. En definitiva, mentre els ciutadans patim les conseqüències de la crisi i de la forma d’afrontar-la, els indicadors macroeconòmics no milloren malgrat la duresa de les mesures imposades a la població.
Quina raó de ser té doncs la recepta de l’austeritat? És cert que no existeixen alternatives?
Son nombrosos els economistes i intel·lectuals que, des de diferents àmbits i punts de vista, han aixecat la veu contra aquestes receptes. Des del premi Nobel Paul Krugman, titllant l’austeritat espanyola de “sense sentit”. Fins a la doctora i teòloga d’inqüestionables hàbits, coneixements i benvolença, Teresa Forcades, qui denunciant la manca d’ètica del capitalisme actual, fa una crida a la vaga general indefinida.
Percepcions individuals a banda, el que avui en dia és una evidència és que Espanya no podrà pagar mai un deute que equival a quatre vegades el seu Producte Interior Brut. Ni retallant fins a l’extrem, ni buscant mesures alternatives per reduir el dèficit, l’estat espanyol no pot fer front al seu deute. Però quin és l’origen d’aquest deute que ens ofega? Segons dades oficials, el 40% d’aquest deute ha estat originat per Administracions Públiques i famílies, el 60% restant per empreses i bancs. Una composició del deute que no sembla correspondre’s amb les exigències que des dels poders públics s’imposen als diferents sectors de la societat implicats en la crisi. Perquè, qui ha viscut per sobre de les seves possibilitats? Les famílies mil·leuristes que fan mans i mànigues per pagar la hipoteca i no ser desnonades, o els directius de bancs que han fet esfumar milers de milions d’euros en les seves aventures especulatives? I els polítics impulsors de projectes faraònics que el temps ha demostrat com inútils?
Són moltes les qüestions que sorgeixen i que porten a la conclusió que estem en una situació de dèficit. Si, però no sols pressupostari. Estem davant d’un creixent dèficit democràtic, d’una pèrdua de la sobirania de la població cap a uns poders financers amb interessos cada cop menys ocults. Una pèrdua de sobirania que es manifesta en forma de retrocessos socials, incompliment de promeses electorals, reformes constitucionals sense plebiscit, enduriment de les lleis i, en definitiva, de reducció de la qualitat de vida dels ciutadans mentre polítics i banquers segueixen gaudint de tots els seus privilegis. Un dèficit democràtic impulsat des d’unes esferes europees que, originàriament, ja presenten importants mancances democràtiques al atorgar a l’única institució d’elecció directa pels ciutadans, el Parlament, uns poders limitats i subordinats a altres institucions com la Comissió o el Consell, ambdues mancades de la legitimitat democràtica que atorga l’elecció directa per part dels ciutadans però dotades d’amplis poders sobre aquests.
Davant la manca d’efectivitat i legitimitat de les mesures anticrisi i el creixent dèficit democràtic en que estem immersos, que ens queda? Quina és la sortida? Que podem fer?
La mobilització sembla ser l’únic camí. És necessari que la població perdi les pors, prengui consciència dels seus drets, i exigeixi per tots els mitjans el seu respecte per part d’uns poders públics que, implementant mesures antisocials sense consultar-nos i perseguint i reprimint a aquells que aixequen la veu contra la veritat oficial, han demostrat sobradament que els ciutadans no som la seva prioritat.
No volem fer-nos càrrec d’un deute il·legítim, tampoc perdre uns drets econòmics i socials que, després d’anys de lluita per assolir-los, han estat la base del creixement i el benestar al vell continent.
Sols a través de la mobilització, la sobirania tornarà en mans de la gent i podrem definir a aquest sistema com quelcom semblant a una Democràcia.
