(Publicat a “El Punt” el 6-Abr-10)
S’ha dedicat una ingent quantitat de tinta als casos Millet i Pretòria (Bartomeu, Màcia, Prenafeta i demés), molt justificada pel terratrèmol que ha representat per a la societat catalana, i, no obstant, han quedat sense resposta dues preguntes capitals, com són: Perquè aquests casos? i, Perquè s’han destapat ara?
Ja al 1997, el catedràtic de Dret Administratiu de la universitat Complutense, el Sr. Alejandro Nieto, en el seu molt recomanable llibre “Corrupción en la España Democrática”, ens evidenciava que la corrupció afectava a tots els partits, i que, de forma deliberada, es procedia a “tapar-ho” a través del senzill mecanisme de mantenir asfixiats, en mitjans i personal, els jutges que l’han de perseguir. Com la combustió d’un forn controlat, se la manté al mínim a base d’escanyar-ne l’oxigen (mitjans). Per contra, quan convé, s’obre el pas de l’oxigen i es persegueix implacablement el cas escollit, tal i com ho il•lustra el Sr. Nieto amb el cas paradigmàtic d’en Mario Conde. Com conclou el Sr. Nieto, casos com aquest, en comptes de ser exemplars, són doblement indignants, perquè demostren que, si es vol, es pot perseguir la corrupció i que, si no es persegueix, és simplement perquè no es vol.
Així, del que podem estar completament segurs, és que ni els casos Millet i Pretòria, ni el moment de la seva eclosió, no han sigut triats a l’atzar sinó que algú va decidir que ara era el moment de fer baixar la destral. Per als escèptics, podem recordar que, només per al cas Millet, hi havia hagut múltiples indicacions que haguessin pogut ser tants altres trets de sortida i, no obstant, mai va passar res de res: denuncies anònimes molt detallades enviades a Hisenda ja el 2002; inspeccions d’Hisenda els 2004 i 2005 que es varen saldar amb una inspecció superficial i sancions mínimes; informes ignorats d’irregularitats del cas Millet fets per la Sindicatura de Comptes; etc … (pel cas Pretòria es podria fer una llista similar).
Un efecte innegable d’ambdós casos, és escampar la sensació entre la societat catalana de que, com va dir el Sr. Jordi Pujol, “tothom fa una mica de ferum”. L’altre efecte, equivalent a un tret a l’aire, és el de recordar a tots els partits polítics que tots tenen draps bruts a amagar i, aprofitant el poder exemplificador de casos com el de Mario Conde, recordar-els-hi a on poden acabar les coses si molt convé. En altres paraules, el qui es mogui, “no sortirà a la foto”.
Si repassem la cronologia dels esdeveniments, en el cas Millet, la fiscalia presenta una querella el 10 de Juny del 2009 i el jutge autoritza l’escorcoll del Palau el 23 de Juliol. En el cas Pretòria, la investigació havia començat a l’any 2002, però, curiosament, les detencions és duen a terme el 27 d’Octubre del 2009 amb la màxima amplificació mediàtica. Fins aquí les certeses.
Entrem ara al terreny de les conjectures. Que és el que causa aquesta agitació del vesper que provoca que l’estat tregui tants de trumfos? Perquè s’utilitzen ara aquests dos dossiers, que han anat creixent amb tant de temps i tant d’amor, i que ara venen tant i tant bé? Quin perill cal evitar a qualsevol preu? Quina iniciativa cal escapçar abans de que prengui cap volada?
Singularment, el 4 de Juny del 2009, l’Ajuntament d’Arenys de Munt aprova realitzar el primer referèndum sobre la independència de Catalunya el dia 13 de Setembre del 2009. Com s’ha pogut comprovar a posteriori, el sol fet de que es convoqués aquest referèndum ha fet miques infinitud de barreres psicològiques en l’imaginari del país, ha desfermat una onada de rèpliques que han mostrat la fermesa del sentiment, i han posat el debat sobre la independència al bell mig de tot el debat polític.
Els dos casos esmentats varen servir, i serveixen, com a avis a navegants per a tots els partits establerts per a que no prenguin cap iniciativa, més enllà de la mera exhibició verbal, pel que fa a la cerca de la independència del país, no fos cas que “prenguessin mal”. O hi ha cap altre esdeveniment polític en aquest horitzó temporal que també pogués ser l’imant de tal mena de llamps?
El que és indubtable, tal i com conclou el Sr. Nieto, és que la corrupció política, a banda de les seves pernicioses conseqüències directes (desmoralització, desactivació del compromís, desconfiança, sobrecostos econòmics, etc…), té com a l’altra gran conseqüència negativa el fet de que els partits polítics esdevenen entitats amb els peus de fang, que sempre han d’estar atents a les indicacions del que toca el xiulet.
