(Publicat a “El Punt” el 22-Jun-10)
Sovint es parla del dèficit fiscal, aquell 14% del PIB en que és espoliada Catalunya any rere any. Però, que vol dir aquesta xifra a la pràctica? Quina és la magnitud d’aquesta erosió sobre el nostre futur? Seguidament intentarem explicar que l’impacte acumulat d’aquesta sagnia és tant fenomenal, que la diferència per al nostre futur col•lectiu d’aquí a 20 anys, entre el que tindrem si l’espoli continua com fins ara, i el que tindríem si fóssim independents, és tant gran com la diferència que hi ha a dia d’avui entre Albània i Noruega (Albània té un PIB per càpita de només el 4% del de Noruega). En altres paraules: si no canvia res, d’aquí a 20 anys només serem una “Albània” respecte de la “Noruega” que hauríem pogut esser.
Cada any, de la riquesa que genera Catalunya l’estat espanyol en treu un 14% que no torna mai més (el famós dèficit del 14%). I diem el 14% i no el 9%, xifra que ha reconegut el propi estat espanyol, perquè els càlculs de l’estat espanyol no inclouen els impostos de societats (pràcticament tots liquidats a Madrid) que haurien de ser comptabilitzats com si es liquidessin allí a on es generen, com passa entre països independents. Per exemple, Vodafone paga tot l’impost de societats a Madrid (i no a Londres) per al negoci fet a Espanya, a pesar de que una fracció molt notable del negoci ocorre a Catalunya, que és a on es liquidaria si fóssim independents. Quan s’inclouen aquests impostos, l’espoli passa del 9% al 14%.
Però hem de créixer un 16% (el doble del que ha crescut la Xina darrerament!) per a que, quan ens treguin el 14% , tot just aconseguim no decréixer. Això pot ser contraintuïtiu però, per exemple, si les vendes ens cauen un 50% (de 100 a 50), no en fem prou amb que després creixin un 50% per a rescabalar-nos (passaríem de 50 a 75), sinó que ens cal créixer un 100% (de 50 tornaríem a 100). I aquest creixement s’obté un any si i l’altre també, car l’espoli no descansa, però, un any si i l’altre també, desapareix. Com un Sísif qualsevol, tornem sempre al punt de sortida. Per contra, si l’espoli no es produís, la base des de la qual creixeríem cada nou any, seria un 16% més gran que l’anterior. I llavors és la màgia dels interessos compostos (que vol dir reinvertir tots els interessos, tal i com podria passar si no ens espoliessin) que, per exemple, fa que un interès del 10% ens faci doblar el capital en 7 anys, la què faria que la diferència d’ací a 20 anys entre el nostre futur com a nació espoliada i el que tindríem si ens traguéssim aquest jou de sobre, sigui tant radicalment diferent: d’albanesos a noruecs.
Si un tal diferencial de creixement costa de creure, val la pena recordar els casos de Noruega i Finlàndia respecte d’un país de referència com França. Noruega, del 1998 al 2008, va créixer un 53% més que França. I si algú pensa que això és pot deure al petroli i el gas que formen part del patrimoni natural de Noruega, en el seu cas, Finlàndia, del 1979 al 1989, va créixer un 63% més que França sense cap mena de recurs natural com el dels noruecs. Ambdues són societats prou petites com per a ser cohesionades i, per tant, molt ben disposades a contribuir voluntàriament al bé comú, com de ben segur que seria el cas de Catalunya. Per contra, ells tenien i tenen líders que genuïnament treballen per a la millora dels seus compatriotes, possiblement amb una barreja d’encerts i d’errors, però sense disbarats ni enganys ni vaques sagrades.
No cal dir que a mesura que ens féssim més rics, possiblement dedicaríem voluntàriament part dels recursos als països més desfavorits, o canviaríem gradualment una part del nostre temps de treball a lleure o vacances, que és una altra forma de riquesa, tal com passa, per exemple, als països nòrdics. També ens caldria invertir en elements no directament productius, però necessaris per al suport d’un estat com, entre d’altres, una xarxa d’ambaixades. Això faria que no es creixés tant ràpidament com les xifres actuals permetrien però, al contrari de la nostra situació actual, totes aquestes tries serien nostres.
Com que és inapel•lable que la magnitud de l’espoli no canviarà a dins de l’estat espanyol i que el federalisme és una enganyifa, tots aquells partits polítics que no ens proposin un canvi dràstic de les regles del joc, en realitat, ens estan proposant que arrangem fermament el nostre futur a l’ “albanesa”. I és que aquesta és la conseqüència del espoli al qual estem sotmesos, i aquest és la tria per al nostre futur: o Albània o Noruega.
