Nos ancêtres les gaulois

Ja em perdonaran la meva desviació professional d’historiador passat pel sedàs de l’enginyeria. No puc deixar de comentar els transfons de la polèmica entre el Govern de Madrid i el de Catalunya arran de la visita del President Mas a París. Margallo estava irritat perquè la diplomàcia espanyola que només treballa per la casta del Bernabeu és incapaç d’entendre un model liberal d’acció exterior en xarxa. La més apropiada per un món globalitzat on el que es porten són les connexions aleatòries i destinades sobretoto a l’intercanvi econòmic, científic i cultural. Quan els Estats practiquen una diplomàcia heretada de l’època en que no es ponia el sol, on el què importen bàsicament són les aparences d’influència, els intercanvis militars i el lobbisme a favor dels grans oligopolis públics o expúblics, estan destinats la més rotund dels fracassos. La patètica arenga de Rajoy sobre el tamany dels Estats i la seva influència és desmentida per tots els rànquings on els estats petits d’Europa superen en termes relatius a tots els grans, als que cedeixen el protagonisme en l’autobombo i la força musculada, mentre ells milloren el benestar dels seus ciutadans i garanteixen la prosperitat sense endeutament, especialment els nòrdics.
L’altra polèmica d’analfabet històric protagonitzada per Margallo aple.lant a l’origen pseudocatalà d’Espanya, a través de la Marca Hispànica, mostra fins a quin punt hi ha nervis en els cercles de l’aparell. L’avortada visita al ministre de defensa que en una propera ocasió no podran evitar perquè el senyor presideix alhora institucions regionals i les declaracions crispades, indiquen que a Madrid es torna a agafar seriosament la basculació francòfila d’una fracció creixent de les elits catalanes. Des del pragmatisme demostrat històricament la societat catalana a aspirat a tenir un estat que li donés suport, no que l’extorquís i controlés. Situada Catalunya entre dos imperis com el francès i el castellà, com Polònia entre Rússia i Alemanya; i Holanda entre Alemanya i França, ha assajat successivament la fòrmula del protectorat francès, l’Estat propi, prperenment republicà, o la unió en igulatat amb el regne de Castella.
El moment actual, i les darreres enquestes només fan que ratificar-ho, il·lustra com la desafecció respecte Espanya creix geomètricament (vegi’s l’incident protagonitzat per la caverna mediàtica de 13TV contra un cantant internacional en espanyol com Dyango). La baralla de cartes en mans catalanes no pot quedar reduïda només a dues cartes: Una,acceptar d’Espanya la confiscació econòmica, la ruptura social i la pèrdua d’identitat, és a dir, renunciar al “Fuero y al Huevo”, Dues independència unilateral.
Per això, el partit francòfil del que sóc un ferm defensor, amb prudència i deixant les coses clares, va agafant força.
Del perquè li pot interessar a França, en parlarem la setmana que bé. Vagin pensant per quines raons (de tipus econòmic, geoestratègic, cultural) els autèntics fundadors de la Marca carolingia en terrenys de la península hispànica, els francesos, dels que Catalunya ha depès més temps que d’Espanya, poden tenir per acostar-se a la qüestió catalana.