L’Estat espanyol ha il·legalitzat els partits de l’esquerra independentista basca, bàsicament per no condemnar. La condemna que se’ls demana -se suposa que d’un acte immoral, degradant o perjudicial per a la col·lectivitat i els drets o la dignitat dels éssers humans- ha de ser política, perquè es fa en l’esfera política i sota la supervisió dels òrgans que regulen l’activitat dels partits (s’han esborrat del mapa electoral els partits, com a ens, però no les persones). Però tota condeman també ha de ser personal, interna. És a dir, una condemna, si és sincera, ha d’haver estat meditada, reflexionada, comparant valors i efectes morals; una condemna (política) autèntica sorgeix del conflicte personal intern. Si no és així, és un espectacle banal, populista i de mal gust.
Aquestes indicacions ètico-filosòfiques no pretenen defensar la present il·legalització de les formacions independentistes d’Euzkal Herria, ni tampoc aquells que ràpidament i sense pensar-s’ho dos cops sí expressen una condemna política. Simplement són exploracions del significat de les paraules i de la seva pragmàtica moral. Cal posar l’accent en ‘condemnar’ i també en l’opció de ‘no condemnar’, senzillament perquè ha estat aquest verb el que ha guiat i justificat les accions de la fiscalia de l’Estat, potser de forma massa mediàtica i irracional. És antidemocràtic no condemnar la violència? És il·legal no condemnar la violència?
Són preguntes diferents: Una es refereix al valors polítics i morals, i queda en aquest camp, i l’altra fa referència a l’ordenament jurídic vigent, i entra dins de l’esfera de la legalitat (per entendre’ns, hi ha moltes coses que són essencialment antidemocràtiques i que són legals -per exemple, impedir fer un referèndum). Però les respostes i la interpretació de la fiscalia i de l’Estat han eliminat una opció d’expressió electoral de molts ciutadans, un greu atac a la categoria d’eleccions lliures. No es pot votar l’ezkerra abertzale perquè no condemnen, és la versió oficial, és clar. I encara pitjor, la vinculació sistemàtica -mediàtica i barroera- de l’acció de condemnar amb el fet democràtic, falsa relació, ha estigmatitzat i ha reprimit l’opció de no condemnar. Atenent el que hem dit, això equivaldria a preguntar, és il·legal pensar que no s’ha de condemnar? És il·legal pensar diferent? Perquè no s’il·legalitza aquells que no condemnen el règim violent franquista? O la repressió violenta borbònica des del 1707?
Cal evitar confusions: no condemnar no vol dir tampoc defensar el terrorisme. Simplement, qui no condemna, parlo per un servidor, entén que hi ha una complexitat de factors que dificulten una posició maniquea que distingeixi bons i dolents, condemnats i condemnadors. Les valoracions sobre assumptes complexes, amb arrels socials i històriques profundes i ben esteses, no poden decidir-se amb un “tu si, tu no”. Per això, reivindicar l’opció de no condemnar com a opció democràtica és reivindicar la reflexió, la llibertat de pensament; és posar de palès la dificultat de l’assumpte, que ni uns són tan dolents com els pinten, ni els altres són tan bons com ens volen fer creure. És pensar per un mateix i no deixar-se portar pel banalisme d’allò políticament correcte, que en definitiva sempre és allò políticament correcte segons els interessos i la visió d’una de les parts implicades. Que la violència no té res a fer en la Unió Europea del segle XXI? Ja ho sabem. Cal explicar-ho i defensar-ho. Però no caiguem en la ridiculesa de condemnar-ho.
Condemnar, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans és “declarar algú culpable per sentència assignant-li una pena”; és “jutjar adversament”. Algú es creu suficientment informat i capacitat per culpabilitar i jutjar els altres? Algú es considera tan immaculat èticament i moral com per condemnar els altres? No em jutgeu precipitadament. No em condemneu. Jo, per la meva part, no condemno, perquè és el meu dret.
