Motí a Londres

Personalment, el multiculturalisme sempre m’ha semblat una manera fina de dir “sigueu diferents, que així nosaltres seguirem manant”. I ben bé és així, car només aquells que renuncien ostensiblement a bona part de les seves tradicions, pràctiques i creences són capaços d’assolir, a occident i amb prou feines, un estatus i tracte igualitari. La manera, doncs, amb què es tracta la diferència als països anglosaxons, és la guetització a la base de la piràmide social, a l’expulsió a la perifèria del sistema i de l’imaginari col·lectiu. D’aquesta manera, i en una societat capitalista, caracteritzada per ser una fàbrica de desigualtats socials, barrejar diferències d’estatus amb procedència cultural esdevé una combinació explosiva.
Vaig tornar dimarts passat de Londres. Havia passat una setmana de vacances, tornant a visitar la capital d’Anglaterra, on no havia estat des de 1995. Casualitat, poques setmanes abans vaig passar una tarda escanejant les diapositives de la meva anterior visita, de manera que el record del Londres de mitjans noranta, havia emergit de la memòria recent quan vaig aterrar a Heathrow a finals de juliol. També anava informat. Recordo els comentaris d’algun col·lega britànics o els testimonis d’historiadors com Tony Judt, que explicava l’expansió i creixement d’una ciutat que absorvia –fins i tot parasitava- el creixement britànic. Mentre l’antic nord industrial s’esllanguia, i apagava les xemeneies Londres esdevenia una metròpoli venedora de fum, amb la seva city, els seus brokers, els seus serveis d’alta i baixa gamma, i la seva preparació per als jocs olímpics de 2012. En els darrers anys s’havia accelerat el procés d’acumulació en poques mans –mafiosos exsoviètics, xeics del Golf, magnats com Murdoch o milionaris horteres com Richard Branson- mentre es prosseguia el desmuntatge de l’estat del benestar. Es va passar, en època laborista, de la universitat gratuïta a més de 4.000 euros de matrícula –es diu que una de cada sis estudiants britàniques recorren ocasionalment a la prostitució per poder cobrir les despeses acadèmiques -, es retallen subsidis, es privatitza la sanitat i es continua eixamplant una insuportable rasa entre rics i pobres.
Aquesta va ser la principal impressió que em vaig emportar en veure els contrastos entre el Londres turísitic, i aquell que es pot constatar si passegem per la zona de l’East End, o que es pot llegir des dels llargs recorreguts en el metro elevat. A més, les olimpíades pròximes dibuixaven un intent de gentryficació (semblat a la del Raval) en els nous barris amb aspiració d’esdevenir cool, al preu, és clar, de tirar a terra els pisos de protecció oficial i fer desaparèixer els rostres que no s’adeien amb la nova imatge que pretenien projectar les autoritats.
És evident que el multiculturalisme britànic no és altra cosa que expressió de la clàssica hipocresia burgesa. Volem algú que ens faci la feina bruta, que treballi per poc i calli per tot, i alhora perdre’l de vista, des de la reclusió als espais marginals. Aquest fou el paper de la immigració provinent de les antigues colònies. El problema és que, a banda de fer de criats, es tractava de persones. Persones a les quals se’ls amarava de l’esperit consumista, competitiu, moralment autista, mentre se’ls tractava com a simple mà d’obra. Se’ls parlava de valors, i es contractaven per ancorar-se en els graons més baixos de l’estructura laboral. Se’ls feia treballar llargues hores, amb serveis esquifits, fins al punt que per sobreviure havien de percebre subsidis per menjar. És el working poor que també s’ha exportat al capitalisme nostrat. I des de la desestructuració familiar imposada per la pobresa i els horaris més perllongats de la Unió Europea, es generava tota una generació de desafecció al treball. A l’estranya paradoxa del desig consumista a ultrança i a l’exclusió social.
En èpoques de rebaixes fiscals per als rics, els rics i els qui aspiren a ser-ho imposen retallades als serveis socials, als subsidis. L’ira s’acumula, disposada a explotar a qualsevol detonant. És el que s’ha esdevingut aquestes darreres nits. I entre policies desmoralitzats (també ells víctimes de les retallades de plantilla i el descrèdit dels seus caps en l’infamant cas de les escoltes telefòniques) i uns joves a qui se’ls retallen els subsidis i se’ls exclou del mercat laboral, esclata la violència. No és una revolta social, sinó un saqueig bàrbar i nihilista, una expressió de l’existència amagada, una exhibició d’un malestar profund que no va enlloc, i que ja sembla massa tard per tractar. Una lliçó mundial per veure que el camí del neoliberalisme té aquests efectes secundaris. Una descomposició social que esclata en qualsevol moment, sense una causa clares, i amb conseqüències desagradables i un perill creixent de deshidratació.
Hi ha un tema, tanmateix, que em resulta inquietant. A diferència del que s’esdevingué a París el 2005, sembla que entre els amotinats, no hi havia membres de la molt present i activa comunitat musulmana. I dic inquietant, perquè passejant per la perifèria londinenca, vaig intuir que les entitats i confraries religioses, a partir de les mesquites i un entremat financero-empresarial, s’estava gestant un estat del benestar (islàmic) paral·lel a l’oficial, amb escoles, empreses que donen feina, metges, crèdit, i probablement subsidis. Precisament aquesta organització paral·lela (que recorda la Hizbullà libanesa) que ja detecten alguns sociòlegs explicarien la gran disciplina i lleialtat que guarden bona part dels musulmans desarrelats a la seva comunitat religiosa. La desestructuració de la societat britànica, com ja denuncia la periodista Melanie Phillips, atorga un poder preocupant, des de l’islamisme radical, capaç d’organitzar una contrasocietat dins una Gran Bretanya que, des de Margaret Tatcher ençà ha decidit optar per un suïcidi lent i dolorós.