Diumenge, 26 de setembre de 2021 - Edició 1158
La República

Mirar el dit per no veure la lluna

Acabem de passar una setmana en què només s’ha parlat de corrupció, de presumpta corrupció i de delictes periodístics. No sé si mal pensar, però la dreta espanyola s’ha estalviat […]

Josep Huguet
Josep Huguet 25/11/2012

Acabem de passar una setmana en què només s’ha parlat de corrupció, de presumpta corrupció i de delictes periodístics. No sé si mal pensar, però la dreta espanyola s’ha estalviat de parlar de l’ensorrament econòmic d’Espanya i el centredreta català s’ha evitat haver de precisar amb quins passos, calendari i mesures d’estalvi del patiment als electors catalans té previstos en el proper període de transició. Rajoy i Mas s’han estalviat, doncs, d’explicar com s’ho pensen fer en els reptes més immediats que tenen al davant.

La insistència del front unionista (los nacionales) en l’estratègia de l’amenaça, arriba al patetisme. Tots els cartutxos dels poders fàctics ja han estat gastats: militars, jutges, església, monarquia, aristocràcia, intel·ligentsia, policia… El darrers que faltaven eren la CEOE i Tejero. La classe dominant espanyola, com a l’Edat Mitjana amb els jueus, busca un boc emissari per encarnar els mals del seu Estat. I les amenaces que fan no són altra cosa que la traïció del subconscient, convençut que sense Catalunya, Espanya tindrà el nivell de Grècia. I amb la Catalunya asfixiada que han aconseguit, també. Ara mateix, seguint l’exemple més altisonant de Grífols, el talent català, investigadors i emprenedors, ha iniciat una brutal diàspora per Europa i el món que portarà a Catalunya, si continua dins d’Espanya a ser una societat assistida en una dècada. I qui l’assistirà? L’Espanya acostumada al superàvit fiscal català i als fons europeus que s’acaben? La bombolla financera i oligopòlica de la casta del Bernabeu?

La casualitat ha fet que assistís fa 24 hores a les Jornades del Col·legi d’Economistes. En dues taules rodones, gens polititzades, totalment tècniques, ha quedat palesa la inviabilitat d’Espanya com Estat pel seu ADN confiscatori que propicia la picaresca entre la població. Deia el jove empresari d’èxit Pau García-Milà, que a Espanya se la veu com un país de tramposos (desgraciadament això també ha contaminant Catalunya). Tres exemples: un dels llocs del món amb més pirateria audiovisual i informàtica; dels llocs d’Europa on menys es castiga la morositat; i com anècdota, l’únic lloc on els McDonald’s no deixen el Ketchup lliure a les taules i els bancs lliguen els bolígrafs. Com pot ser d’una altra manera si l’Estat apareix als ulls dels ciutadans com un instrument al servei de l’aristocràcia funcionarial i l’oligarquia; i als ulls dels ciutadans de la Corona d’Aragó, com un cleptòman incurable, acostumat a confiscar per produir les balances fiscals més injustes d’Europa?

Amb aquests components no és estrany, com ha explicat Josep M. Oroval, que la marca Espanya estigui caient en picat a nivell internacional. Com deia Lamo de Espinosa, del Real Instituto Elcano, s’ha passat del “milagro” espanyol a la “maldición” espanyola, de ser l’exemple del que s’havia de fer, a ser el contraexemple de com no s’han de fer les coses. I això, amb una histèrica represa de campanyes d’imatge per part de Madrid, que es van estrellant una darrera l’altra, perquè a darrera de la marca no hi ha una identitat clara. I no hi és perquè mai la casta dirigent castellana acceptarà que el plurilingüisme, la plurinacionalitat, la diferència de ritmes i actituds i aptituds de les nacionalitats, és un valor. I com que no és possible tenir marca sense que correspongui a una realitat viscuda i palpable, Espanya sempre acaba en imatges folklòriques que venen de l’exotisme romàntic: sol, toros, fiesta, paella. I amb una percepció on l’opinió internacional situa la qualitat del producte, el valor de les marques i empreses i la tecnologia d’Espanya en les valoracions més baixes; i que en canvi només ressalta l’estil de vida i l’oci.

Encara no entenc, si no és per un profund espanyolisme ideològic i poca eficiència empresarial, com hi ha importants empresaris catalans que perden el temps en la marca espanyola. Si Catalunya aporta entre la tercera i la quarta part del valor afegit en recerca, tecnologia i exportació d’Espanya, som els més perjudicats d’anar empaquetats en una marca que fa i farà aigües. Vist tot això, la brunete mediàtica i el PPSOE creuen que els mals d’Espanya són dels jueus com a l’Edat Mitjana, o dels catalans al segle XXI?

Però a l’altra banda de la trinxera –a la mateixa en posicionament social- Mas s’ha estalviat tota una setmana d’explicar que pensa fer mentre no arribi l’Estat, en concret el 2013 que es presenta molt més dramàtic que el 2012, especialment pels catalans, que ara paguem l’acumulació de dèficit fiscal i endeutament per poder donar serveis per sota la mitjana espanyola. Podrem pagar a la hisenda de Catalunya el nostre IRPF i IVA a partir de la primavera vinent? Aplicarà Mas unilateralment la legislació educativa catalana, assumint-ne les responsabilitats jurídiques el conseller de torn, davant del greu atemptat a la cohesió social i cultural que vol perpetrar el ministre Wert? Com aquestes, n’hi havia desenes de preguntes que s’ha estalviat Mas, gràcies al xou muntat per El Mundo.

Però sobretot en els passadissos del Fira Palace, més d’un, dos i tres dels qualificats economistes assistents -probables votants de CiU- resten escèptics en un punt determinant. Si queda clar que el problema de la competitivitat dels països comença en el model d’administració eficient, i tot el sud d’Europa està plena de estats-diplodocus incapaços d’evolucionar, la pregunta és: Mas té un programa de refundació de l’Estat que no repeteixi tots els mals vicis i errors estructurals actuals? Si 30 anys d’autonomia, gestionats majoritàriament per CiU, no han servit per allunyar-se del model arcaic, depredador i amb fissures que faciliten els abusos privats i clientelars, heretat del franquisme, té credibilitat per encapçalar la regeneració total, que molta gent espera per acostar-nos a models nòrdics?

Més enllà dels resultats d’avui i del camí irreversible cap el divorci Catalunya-Espanya –més lent, més ràpid, més tranquil o més crispat-, els problemes de fons de l’ADN espanyol restaran allà, i en l’híbrid català. Veurem quina de les dues societats és capaç de fer-se’n conscient més aviat i de fer net pel seu propi bé. 

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2012/11/mirar_el_dit_per_no_veure_la_lluna_36369.php