“el que se hace con los símbolos que contiene en ese momento la sensibilidad pública, controla los caminos de la política pública”
Walter Lippmann
Fins a quin punt el PP ha encadenat espirals del silenci en temes que són centrals en la vida pública i política espanyola? Fins a quin punt la fortalesa del PP no es basa en el seu èxit en aquest camp, en apropiar-se dels símbols centrals de la sensibilitat pública?
Ha comptat amb aliats importants, però també és evident que la seva rigidesa i unitat del missatge els ha estat de gran ajuda. Ells han posat els missatges i els han deixat en mans de grans altaveus que, encara que potser arribin a menys gent que a altres mitjans, tenen una ressonància més que notòria.
La teoria de la conspiració, la defensa de la família tradicional i l’activisme religiós (en un dels moments amb menys pràctica religiosa de la història d’Espanya), la defensa de la nació en perill, l’anticatalanisme, el terrorisme i la visió de l’economia en són exemples.
Tots aquests temes han anat succeint espiral en espiral. Cada cop més eixordador, un lligat amb l’altre. Només així s’explica com una oposició aïllada políticament, dèbil al Congrés de Diputats, amb un líder qüestionat i una planta dirigent amb les mans tacades de mentida pot sobreviure.
El cas de l’economia és el més recent: encara que el govern espanyol tingui una responsabilitat mínima en els preus dels làctics o del petroli, l’opinió pública generada ens diu que la culpa de tot és del govern del PSOE. Recorda als missatges d’Aznar contra González del període 93-96, però amb la diferència que els governs nacionals avui en economia pinten molt poc.
Els mitjans afins com la cadena Cope, Libertad Digital, El Mundo, Antena 3, La Razón, La Gaceta de los Negocios, Expansión, Onda Cero… han ajudat a que els missatges penetrin i donar per generalitzats estats d’opinió que no comparteix, ni de bon tros, la majoria dels espanyols.
No tots els votants del PP són de la més pura i rància dreta. No tots els votants del PP estan d’acord al 100% amb els postulats defensats per Rajoy, Zaplana i Acebes; però s’imposa una espiral dins de la dreta espanyola que genera aquesta situació.
El votant del centre que s’abstindrà en aquestes eleccions ho farà per motius ben diversos, però hi haurà molts que estaran influenciats per aquesta visió catastrofista multinivell que la dreta ha aconseguit fer bona.
Davant d’això, els missatges que contraresten aquest teatre de guerra són llavors que no germinen. Pot resultar semblant a predicar al desert, o només per aquells que ja estan prou convençuts com per a que no calgui predicar-los res. Si hi sumem la diferència en els altaveus a l’esquerra i la crisi del govern espanyol i el PSOE amb El País per la creació d’un grup de mitjans competidors, contrarestar aquesta opinió majoritària és difícil.
Aquest espiral ha aïllat socialment a milions de persones que s’han convertit de la nit al dia en còmplices dels terroristes, en agressors de víctimes del terrorisme, en “untaos”, en aliats de dictadors sud-americans i en agitadors d’una crisi econòmica.
El PP ha aconseguit apoderar-se d’aquests símbols, però la posada en escena els està fallant. Amb l’amplificació de tots els missatges en campanya, els seus s’estan anul·lant amb els dels altres. I al final, tal i com diu en Pau Canaleta, sorgiran els valors més profunds, els que dirigiran la passió del vot.
