Dimecres, 22 de setembre de 2021 - Edició 1153
La República

L’aigua i els polítics metropolitans

Segons quin sigui el model econòmic i demogràfic que vulguem per al nostre país, és evident que no disposem de prou aigua. I, encara menys, si -com passa sovint- Catalunya […]

Oriol Junqueras
Oriol Junqueras 06/05/2008

Segons quin sigui el model econòmic i demogràfic que vulguem per al nostre país, és evident que no disposem de prou aigua. I, encara menys, si -com passa sovint- Catalunya s’identifica abusivament amb l’àrea metropolitana de Barcelona. I, certament, en aquesta darrera crisi, les alarmes socials i les emergències nacionals no han saltat fins que les restriccions han amenaçat l’entorn de la nostra capital. Indubtablement, aquí, el problema assoleix una enorme magnitud atès que s’hi concentren gairebé 5 milions de persones; però, tot i així, molts dels nostres conciutadans d’altres comarques del país se senten legítimament menystinguts, perquè ja fa molt de temps que pateixen restriccions severes. Tant en les seves activitats econòmiques (els regants del baix Ter i de l’Urgell o ¡alguns polígons industrials del Baix Ebre!), com -fins i tot- en el consum d’aigua de boca (ja que fa mesos que molts pobles són abastits per camions cisterna). Tant és així que és ben legítim que moltes d’aquestes persones se sentin ciutadans de segona, en comparació als votants de l’àrea metropolitana.

Sigui com sigui, el mal ve de lluny. A finals dels anys 70, la pseudoprogressia del país s’omplia la boca criticant els models de creixement econòmics i urbanístics franquistes; però, quan aquests mateixos pseudoprogres han ocupat càrrecs polítics (com a consellers de la Generalitat o com a alcaldes), han acabat permetent i estimulant un creixement descontrolat i abusiu a l’entorn de Barcelona. Molts municipis han intentat resoldre l’asfíxia financera que els imposa l’Estat, tot venent i requalificant el seu patrimoni, vampirejat pels especuladors immobiliaris. Així, molts pobles s’han quedat sense sòl urbanitzable i han d’intentar assumir els increments dels seus habitants amb infraestructures escasses. Mentre que molts dels ciutadans d’aquests mateixos municipis han canviat el seu patrimoni natural i les seves condicions de vida per unes hipoteques tan impossibles de pagar, que s’han vist expulsats dels pobles on havien nascut i han hagut d’emigrar cap a la segona o la tercera corona metropolitanes. De tal manera que, tot plegat, ha retroalimentat el procés, ha agreujat el dèficit de les infraestructures i ha engreixat els comptes corrents dels especuladors; mentre els polítics locals s’ho miraven entre astorats i complaents.

Ara, aquests mateixos polítics exigeixen donacions hídriques a la resta del territori; i, a més, ho fan en nom de la responsabilitat i de la solidaritat. S’omplen la boca d’ecologisme; però mai s’han preocupat que les lleis i les normatives que redactaven obliguessin les noves construccions a disposar de plaques solars o de sistemes de reaprofitament d’aigua. I, ara que li han vist les orelles al llop que ells mateixos han alletat, han decidit que la millor opció és sacrificar el territori. Qualsevol cosa abans que acceptar les seves responsabilitats!
 

Nota: Article escrit conjuntament amb Jaume Torres