Que els problemes econòmics de l'Espanya castellana ja vénen de lluny, tan lluny com un pou sense fons, els historiadors ens ho poden recordar sempre que vulguin. No és cosa menor que la història ens doni certa perspectiva sobre qui eren i què deien els arbitristes salamantins de la deplorable i hiperinflada economia peninsular, o observar com Espanya al llarg dels segles ha estat incapaç de diversificar sectors econòmics productius, mentre l'alt funcionariat de la villa y corte s'ha mantingut intacte. És un mal endèmic, és el bucle de la història hispànica, un model econòmic basat en la opacitat de l'administració que ha deixat una idea omnipresent i autoritària del superestat. És per tot això que la corrupció sobreïx més del normal, és filla directe de l'estatisme dur, i en el cas espanyol, efectivament, sempre ha estat la reina de la casa, el segell propi, la denominació d'origen natural.
L'estat putrefacte que ara mateix és l'estat espanyol, no ve d'ara ni de dos dies, ve de la nit dels temps i s'endinsa en la història d'una terra superba avesada a la picaresca com a modus vivendi. Tanmateix, és ben cert que si ara la cosa és tan irrespirable, no és perquè n'hi hagi més de corrupció -segurament n'hi ha menys, sinó perquè encara que ens costi de creure, la justícia és més justa ara, tot aflora més i estem més exposats a la societat. És que la justícia s'haurà modernitzat, o és que els temps moderns ho exigeixen? Segurament que es tracta de la segona opció. Però vaja, en tot cas, hauríem de començar a entendre que segurament estem vivim un final de règim, és ara que se'ns acosta definitivament el veritable final del franquisme. No em refereixo tan en el polític sinó en el fons materialista del mateix sistema. El que va passar durant la Transició va ser la modulació en formes polítiques democràtiques del règim anterior, però hem estat 30 anys practicant el mateix model de relacions humanes i econòmiques del franquisme. Subvencions desviades, comissions per tràfic d'influències, fraus de tota mena, abús de l'autoritat… Ja m'enteneu.
Per molt que molts ho vulguin negar, el nostre estat del benestar actual és obra del franquisme, i la nostra societat encara està empeltada dels mateixos tripijocs que fins al moment havien semblat normals per a una elit ja en decadència. Havia calat tan aquesta manera de fer, que el normal era pensar que el càrrec portava al privilegi. Bárcenas, Bustos, Pujol, Fabra, Galindo… i tot quant polític vetust provincià, és fill directe del franquisme, són els creditors i dignes representants del 'todo atado y bien atado'. L'autonomisme ha estat l'invent d'uns quants per seguir mamant de la mamella i, esclar, quan tot esclata tot decau. La paradoxa és que l'antifranquisme ha acabat copiant massa coses del franquisme. I aquí estem.
Amb el crac econòmic actual i el consegüent desafiament català, Espanya retorna a la tessitura de la renovació o el caos, com en tants altres moments de la seva història. Per això Podem guanyarà o tindrà prou poder per desestabilitzar l'estat, i Catalunya haurà de demostrar si és prou valenta com per fugir d'aquest femer i fer-se gran d'una vegada per totes. El que vull dir és que la independència porta obligatòriament lligada la motxilla de la transparència, no perquè molts ho volem, sinó perquè separar-se d'Espanya significa automàticament deixar aquesta mentalitat bruta que va estretament lligada a l'administració espanyola.
