El conflicte del Sàhara Occidental és un dels conflictes més antics i més oblidats del món. Fa més de 30 anys que milers de persones que han hagut de fugir de la guerra i de la repressió marroquina viuen exiliats al desert algerià en condicions d’aïllament i d’extrema pobresa. D’acord a les últimes estimacions de l’Agencia de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) més de 125.000 persones viuen als camps de refugiats sahrauís de Tinduf, tot i que altres fonts xifren el nombre de refugiats en 200.000.
El passat 9 de setembre, per primer cop, un alt comissionat de l’ACNUR, Antonio Guterres, visitava els campaments sahrauís. Durant la seva visita va declarar de “veritablement dramàtica” la situació dels refugiats sahrauís i va manifestar l’interès de l’ACNUR en treballar de millor manera per ajudar els refugiats i mobilitzar recursos internacionals. També es va prometre un ajut de 12 milions d’euros per una població de 165.000 persones que avui ja reben l’ajut del Programa Mundial d’Aliments de Nacions Unides, però que és del tot insuficient per als 200.000 refugiats. De la mateixa manera, es va anunciar que es mantindria el programa d’intercanvi de visites entre famílies saharuís patrocinada per l’ACNUR i en el que l’ACCD col•labora. Uns intercanvis que es beneficiaran de l’obertura d’una nova ruta asfaltada entre els territoris ocupats al Marroc i els campaments de Tinduf.
Els campaments de refugiats estan situats en l’anomenada hamada, una plana rocosa de les més inhòspites del desert. Amb un clima molt àrid, i sense vegetació, la temperatura freqüentment sobrepassa els 40º C, i al estiu a vegades els 50º C Aquest medi tan dur, juntament amb la pobresa dels refugiats, fa que hagi molts problemes de salut entre la població refugiada. Hi ha carències molt importants en l’atenció sanitària prenatal, amb una taxa de mortalitat materna que supera el 8 per cent. A principis del 2005, la Mitja Lluna Saharauí va denunciar que el 66 per cent de les dones embarassades i el 68 per cents dels infants menors de quinze mesos patien anèmia degut als retards i les interrupcions de l’ajuda humanitària; la malnutrició afecta al 8 per cent dels infants. També hi nombroses malalties cròniques lligades al clima de l’àrea: hipertensió arterial, malalties pulmonars i malalties oculars, així com altres malalties relacionades amb el clima fred del desert com grip, infeccions de gola i bronquitis.
D’altra banda la malnutrició té com a conseqüència deficiències vitamíniques i de creixement que afecten als refugiats. Igualment, les infraestructures sanitàries dels camps estan insuficientment dotades i mal equipades. A més d’aquestes carències en les dotacions d’equipaments i de l’escassetat de medicaments, les instal•lacions estan sotmeses a talls en el subministrament elèctric i el personal sanitari està molt mal pagat. Alguns camps disposen d’aigua si bé de mala qualitat; altres depenen de la distribució en camions. Finalment, pel que fa al habitatge, si be al llarg d’aquest 30 anys hi ha hagut millores (i es veu alguna casa de toves i ciment) bona part dels refugiats viu en tendes.
Davant d’una situació com aquesta, la cooperació amb el Sàhara està plenament justificada. Malgrat això, cal recordar que no fou fins la constitució del Govern Catalanista i d’Esquerres a la Generalitat de Catalunya que el Sàhara Occidental fou considerat un país prioritari per a la Cooperació Catalana. I fruit del fort compromís del Govern amb la precària situació que pateix la població sahrauí, l’ACCD i el Front Polisàrio signaven un conveni bilateral el 21 d’abril de 2005, amb l’objectiu de donar suport a totes aquelles iniciatives en favor de la pau realitzades en la regió i que han tingut en consideració la cerca d’una solució justa per a la població refugiada, solució basada sempre en les resolucions de les Nacions Unides, basades en el retorn de la població refugiada al seu lloc d’origen, i l’organització posterior d’un referèndum d’autodeterminació. Aquest compromís és torna a fer palès el 26 de juny de 2008 quan es signà a Barcelona la renovació del conveni de col•laboració (2008-2010) entre l’ACCD i el FP, amb l’objectiu d’impulsar conjuntament projectes de cooperació, d’assistència humanitària i de sensibilització que tinguin com a finalitat principal contribuir a la millora de les condicions de vida de la població sahrauí, especialment aquella ubicada en els camps de refugiats de Tinduf i dels territoris alliberats del Sàhara Occidental.
Però la vinculació entre Catalunya i el Sàhara Occidental va molt més enllà de la cooperació o l’ajuda humanitària. Des de molt abans del naixement de l’Associació Catalana d’Amistat amb el Poble Saharauí, la societat catalana ha donat mostres del seu compromís amb aquest poble i amb el legítim dret a l’autodeterminació. Per això no és casualitat que el proper mes de novembre, la ciutat de Barcelona aculli la reunió de La Conferència Europea de Solidaritat amb el Poble Sahrauí (EUCOCO), que des de 1975 −any de l’inici del conflicte−, i de manera continuada −durant 34 edicions−, s’ha celebrat a diferents ciutats europees.
