Setze anys sense tornar a trepitjar Londres dóna perspectiva sobre els canvis experimentats a una ciutat que es prepara per als Jocs Olímpics de 2012. I com totes, tota evolució té les seves llums i les seves ombres. L’historiador londinenc, recentment desaparegut, Tony Judt, tot fent balanç de la seva biografia, enyorava una capital anglesa, potser més sòrdida i gris de postguerra, enfront a la creixent despersonalització d’una ciutat que, si bé acaparava creixentment els recursos de tot el Regne Unit, havia anat deixant clapes de desigualtats i fractures culturals creixents entre la lluïssor dels nous barris luxosos als Docklands i la progressiva «gentrificació» de parts de l’East End, White Chapel o Candem.
Tanmateix, més enllà del que estableixen observadors més acreditats que qui això escriu, sí em va sorprendre que allò que més o menys se sabia, no només era real, sinó que els cronistes ho havien minimitzat. Respecte a dècada i mitja enrere, els mitjans de comunicació convencionals del Regne Unit han protagonitzat una deriva vers una imparable banalització en formes i continguts. En l’estrany procés en què l’escàndol de les escoltes telefòniques (ontològicament il·legals i il·legítimes) protagonitzades per l’imperi Murdoch estaven en procés d’ésser jutjades, una ullada als quioscos, i encara més, als seus continguts, resulta depriment.
Si bé la cultura del tabloide (que fa referència als diaris populars de petit format enfront a l’antigament prestigiosa forma dels diaris en «llençol) ja era prou arrelada a la població britànica, la banalització comunicativa de la premsa s’ha fet aclaparadora. La irrellevància, l’especulació, l’opinió indocumentada esdevé la norma general. I no només es tracta de The Sun, o el feliçment clausurat The News of the World, sinó la pròpia premsa econòmica, la gratuïta que es reparteix religiosament al metro, o aquella que antigament podríem anomenar seriosa.
Una passió morbosa pels detalls de crims de sang (l’obsessió patològica per la criminologia dels anglosaxons hauria d’ésser examinada per alguns psicòlegs socials), embolics extramatrimonials, borratxeres de famosos, o un nou clàssic; martingales d’algunes escoles per maquillar resultats, i fins i tot l’obsessió per la qualificació de qualsevol element de la vida d’acord amb els criteris de les agències de qualificació econòmica (no és broma, també als estudiants se’ls qualifica a la selectivitat amb un AAA+ o un CCD-). Curiosament, poca cosa deien sobre el magnat de la premsa Murdoch i la seva veritable escandalosa (i criminal) política de suborns a policies i funcionaris públics, escoltes telefòniques, espionatge o infiltració en oficines governamentals. Això sí, els opinadors i columnistes no paraven de venerar el món de l’empresa privada i a clamar per la deconstrucció del que queda de l’estat del benestar, amb més mantres que arguments. Ah, i una altra de les especialitats d’aquests diaris, la satisfacció que els produïa veure com la poca premsa rigorosa que queda a les illes, com The Guardian o The Independent veia enfonsar els seus ingressos i vendes.
El panorama audiovisual no era millor. Amb la supervivència amenaçada de la BBC, que encara constitueix un exemple de televisió de qualitat i rigor intel·lectual, la resta d’informatius de les cadenes no diferien massa de l’estil Piqueras (terrible, apocalíptico!). Crònica de successos barrejada amb episodis roses. Detalls llòbrecs de la vida privada de l’Amy Winehouse, respecte a atracaments violents de súbdits britànics als països de la Commenwealth, o tafaneries (gossip) mai confirmades d’un star-system britànic tan glamourós com el d’Antena 3. Pràcticament cap referència a política nacional o internacional que serveixi per conèixer què s’està coent al món o al barri. Tot plegat recorda molt a l’anàlisi del catedràtic emèrit d’estètica Jordi Llovet quan al seu darrer llibre, Adéu a la universitat ens recorda que la democràcia només és possible quan la societat té prou capacitat intel·lectual i pensament crític per controlar la política. Al Regne Unit, des de Margaret Tatcher ençà, s’ha produït un procés d’imbecilització popular, en què els mitjans de comunicació han tingut el protagonisme, i les reformes educatives, el col·laborador necessari, per abdicar de la pròpia consciència.
I els britànics, com nosaltres, ens veiem incapaços de controlar la democràcia perquè hem desaprès tota capacitat d’analitzar la realitat amb rigor, i perquè a còpia de mitjans-escombraria, ens fa mandra pensar.
