Dissabte, 18 de setembre de 2021 - Edició 1150
La República

Humor… dels Països Catalans

La meva relació amb la televisió passa per uns mesos de fredor, però crec que ens en sortirem. Seria ben trist llençar una relació de tants anys pel balcó per […]

Albert Forns
Albert Forns 05/09/2007

La meva relació amb la televisió passa per uns mesos de fredor, però crec que ens en sortirem. Seria ben trist llençar una relació de tants anys pel balcó per una simple qüestió de gelosia. Però, com deia, no passem pel nostre millor moment. En els darrers anys ens hem anat cansant l’un de l’altre, i hem passat de l’amor a l’odi en un parell de temporades. I no és que l’animadversió que ens tenim sigui una cosa meditada, ni vinc d’una família hippiosa d’aquelles que es passen els vespres jugant al scrabble… o llegint!

La cosa és senzilla: de mica en mica, com molts altres catalanets i catalanetes, he passat de l’aïllament que suposava passar els vespres davant el televisor a l’aïllament que suposa passar-los davant el PC.

[Amb aquesta entradeta espero disculpar-me, ja d’entrada, per la basta incultura televisiva que ara exhibiré]

El tema és que ahir dimecres al vespre, acabada la Terribas, vaig quedar-me embadalit amb una sèrie d’humor valenciana que emetia la meva televisió local. Si tu, de tant en tant em miro la televisió local, raresa si tenim en compte que la meva no fa desconnexions pornogràfiques ni concursos per a retardats amb mòbil d’aquells on rius tant [schadenfreude, que diuen els alemanys]. Total, que el programa en qüestió, anomenat ‘Autoindefinits’, em va semblar d’una qualitat extraordinària en aquesta època d’humor d’escala, escenes de matrimonis i d’altres dinamitades diverses.

El format és el de sempre, acumulació de gags a tort i a dret, com a Woody Allen a ‘Take the money and run’ però sense un estúpid argument que els intenti cohesionar. Més en plan Monty Python però sense ser l’Olimp dels déus dignant-se a fer una representació -o tres temporades- a la terra.

Dels ‘Autodefinits’, produïts al País Valencià pel Canal 9, m’ha sorprès l’altíssima qualitat dels seus gags -cap m’ha semblat vergonyós, quan habitualment en programes de l’estil cap m’arriba a semblar potable i acabo canviant de canal- així com el dinamisme en la realització i, ja posats, el fantàstic accent valencià que tan poc es prodiga a les televisions públiques dels Països Catalans del nord.  M’ha sorprès que un programa d’aquesta categoria "només" s’emeti a la xarxa de televisions locals, però fent una mica de recerca -a internet, rai- he llegit que va emetre’s per TV3 fa un parell d’anys, en horari de màxima audiència.

I no és per menys. D’ençà dels grans hits del meu panteó televisiu -els citats Monty Python, les ‘3 estrelles’ del Tricicle o la mítica sèrie dels 80 ‘Sledge Hammer’- que no passava una estona tan bona veient un programa de sketchos. Repassant vídeos de la sèrie a Youtube, topo amb gags més fluixos però amb d’altres que valen bastant la pena.

Els afegeixo a continuació.




Un altre dia parlaré de les sitcoms, un gènere que m’apassiona i que aquí només van saber adaptar-lo amb gràcia en Joel Joan i companyia a Plats Bruts. Que renegaven? També renega el capellà de la meva barriada i no l’excomulguen pas.

Per part meva res més, felicitar a Canal 9 per aquesta iniciativa -i jo que em pensava que allí la vida era una tòmbola!– uns ‘autoindefinits’ que ja porten uns anys d’emissió i que les darreres temporades s’emeten a diari. Intentaré estar atent a ensopegar els ‘autoindefinits’ de dimecres vinent.

Definits o autoindefinits que, en qualsevol cas, en català són mots encreuats.