Més de 200.000 persones mortes i tres milions de damnificades suposen un terrible cost per a un país ja colpejat pel colonialisme, per l’oblit crònic i per la pobresa extrema. Tothom ha coincidit que les tràgiques conseqüències del sisme a Haití eren una catàstrofe anunciada, i que ara també es plantegen nous reptes i oportunitats per al país, la comunitat internacional i els actors de cooperació al desenvolupament i acció humanitària.
Els desastres derivats de fenòmens naturals interactuen amb la vulnerabilitat de les poblacions afectades i en multipliquen l’efecte negatiu. No és el mateix un tsunami a Indonèsia que un tsunami al Japó. No colpeja igual un terratrèmol a Califòrnia que a l’Amèrica Central. Malauradament ho hem comprovat dramàticament en el cas d’Haití: el còctel letal d’un desastre natural com el terratrèmol del mes de gener i una situació crònica de desestructuració política, econòmica i social, sumada a l’extrema vulnerabilitat del país més pobre del continent americà, explica l’impacte, la devastació i els nivells de destrucció.
I per això, ara més que mai toca reivindicar el paper de la cooperació al desenvolupament com la millor eina sostinguda i multidimensional que pot contribuir a mitigar els efectes d’un desastre quan aquest arriba, una eina que va molt més enllà de la satisfacció de les necessitats més materials i urgents, i que ha de tenir en compte el paper de la societat haitiana com a agent actiu. Una tasca que ha d’anar acompanyada de la prevenció i la gestió de riscos i de la reducció de la vulnerabilitat mitjançant l’establiment de mecanismes adequats d’alerta, mitigació i preparació davant dels desastres naturals.
En tot aquest temps, i contràriament a la imatge que es va transmetre durant els dies posteriors al sisme, els mecanismes d’ajut internacional van activar-se amb una rapidesa sorprenent. El fet que Haití fos un país amb forta presència de la comunitat humanitària va afavorir l’agilitat de la resposta. Des de Catalunya, 24 hores després del sisme es convocava d’urgència una primera reunió del Comitè Català d’Ajut Humanitari d’Emergència (CCAHE) per avaluar la situació i coordinar les primeres actuacions des de Catalunya, i s’enviava un equip mèdic del SEM per respondre a les primeres necessitats de la població. Només en els quinze dies posteriors al desastre, la Generalitat va canalitzar gairebé 500.000 euros per a projectes d’acció humanitària d’emergència d’entitats com Creu Roja, Farmamundi, Intermón Oxfam i Acció contra la Fam, i també per a les actuacions de suport psicosocial a infants de Pallassos sense Fronteres.
Han estat essencials factors com l’expertesa, la presència prèvia i el coneixement del terreny de qualsevol de les organitzacions que han actuat durant i després del sisme. L’acció humanitària ha de ser coordinada i ha de respondre a les necessitats de la població local. Només els actors fiables poden garantir que aquest ajut arribi a bon port i es distribueixi a la població afectada que més ho necessita. La rapidesa és important, però ho és més la coordinació amb els actors i l’adequació de la resposta.
Malgrat tot això, el tractament mediàtic que la crisi humanitària d’Haití ha tingut a casa nostra ha estat molt qüestionable. En primer lloc, gairebé en paral·lel a l’arribada de l’ajut internacional, aterraven a Haití desenes d’enviats especials dels mitjans de comunicació. Amb la perspectiva del temps, alguns d’quests mitjans han fet autocrítica i han reconegut que la cobertura mediàtica del terratrèmol va ser errònia. Persones mortes i infants amb el rostre desfigurat van protagonitzar algunes portades de diaris, amb molt poc respecte per la dignitat de les víctimes, una morbositat que fregava el sensacionalisme més groc i, el que és pitjor, un tractament informatiu que mai s’hauria donat si el terratrèmol hagués colpejat Catalunya. En segon lloc, mentre rebíem informacions contrastades que l’ajut començava a arribar i a distribuir-se durant els dies posteriors al desastre, la televisió només feia que emetre imatges estereotipades de violència, caos o pillatge. Què en va treure la societat catalana de rebre una allau de missatges dels mitjans afirmant que l’ajut no arribava? La imatge del poble haitià com a víctima passiva del sisme, paralitzada, sempre miserable i sense capacitat de reacció, ha gairebé monopolitzat els informatius, que han ignorat l’opinió d’institucions i organitzacions locals, moviments socials o la debilitada classe política haitiana…
Entre tots i totes hauríem de ser capaços de reflexionar sobre el paper i el rol dels mitjans de comunicació de masses en el tractament de desastres com el d’Haití per trobar la manera d’invertir aquesta situació i contribuir a la comprensió, implicació i apropiació dels mitjans de comunicació d’una visió menys esbiaixada del món que vivim.
