Ara fa unes setmanes, els mitjans de comunicació es feien ressò que el novembre de 2008 la filla del imam de Cunit recollia fins a 90 signatures per queixar-se de l’actuació de Fàtima Ghailan, mediadora cultural de l’Ajuntament de Cunit. Segons els diaris, l’alcaldessa de Cunit i senadora del PSC, Judith Alberich, contestava la instància amb paraules elogioses cap als representants de l’Associació Cultural Islàmica de Cunit, sense defensar la treballadora municipal. Poc dies després, els mateixos mitjans ens informaven que la Fàtima Ghailan presentava una denuncia al Jutjat d’Instrucció nº1 d’El Vendrell contra l’imam, el president de la Associació Cultural Islàmica de Cunit i dues persones més per amenaces, coaccions i calumnies. L’alcaldessa de Cunit declarava davant del Jutge haver demanat a Fàtima que retirés la denúncia per evitar un conflicte social, segons ella, provant de mediar entre les dues parts per a garantir la pau social. Divendres mateix, el portaveu del Consell Islàmic Cultural de Catalunya es proposava per fer una mediació entre les dues parts, oblidant que el tema està en mans del jutge i que no és la seva potestat, ni la de cap representant d’una confessió religiosa, intervenir en un conflicte civil. En tot aquest temps, tant l’alcaldessa com el Consell Islàmic, han argumentat que el conflicte és de caire familiar.
Davant d’aquesta situació, el Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya oferia el seu ple suport a la mediadora cultural de Cunit, Fàtima Ghailan. La consellera Carme Capdevila afirmava que els drets fonamentals i les llibertats públiques de les persones són innegociables, que el respecte a les llibertats de les dones és irrenunciable, i que la riquesa de la diversitat cultural de Catalunya ha de conviure amb el respecte a aquestes llibertats. En aquest sentit, la consellera afirmava que l’objectiu dels poders públics és vetllar per la seguretat i integritat de totes les persones i garantir l’exercici dels seus drets de ciutadania.
És evident que ens trobem davant d’un conflicte de poder. Un conflicte entre una mediadora municipal i un grup de persones molt destacades dins la comunitat musulmana del municipi que volen conservar el paper de mediadors privilegiats entre els ciutadans d’origen magrebí i les institucions, un grup que no accepta que una mediadora pública musulmana sigui interlocutora directa entre l’Ajuntament i els ciutadans que volen representar. I sorprenentment, l’Alcaldessa ha preferit demanar a la Fàtima que retirés una denuncia d’agressió, amb l’agreujant que és una treballadora municipal, per no voler tenir un possible problema amb uns dirigents religiosos d’una determinada comunitat.
Davant aquests fets, no podem callar. Hem de preguntar-nos si el cas de Fàtima és el model d’integració que volem per la immigració; si demanar-li de retirar la denuncia és el missatge que volem donar a les dones que pateixen violència masclista; si hem de dimitir de tenir una relació directa amb els ciutadans d’origen immigrant sense haver de passar pels sedas suposats “representants” comunitaris que utilitzen la religió per mantenir posicions de poder il·legítimes sobre la ciutadania. Aquest no és el model que propugna el Pacte Nacional per la Immigració. I com bé diu el regidor d’Esquerra a Cunit, Ivan Faccia, “si no parlem, si no es posicionem clarament, si no rebutgem actuacions com aquesta, el crit de les víctimes serà un feble murmuri que s’esvaeix entre els crits del fonamentalisme i dels qui no veuen en la diversitat una riquesa”.
Els fets de Vic i de Cunit ens han de servir per reafirmar el nostre compromís amb el Pacte Nacional per la Immigració i pels drets civils de totes les persones que viuen a Catalunya, hagin nascut on hagin nascut, parlin la llengua que parlin i professin o no alguna creença religiosa. I no podem caure en el fàcil recurs del populisme, com han fet durant les darreres hores el responsable d’immigració de CDC Àngel Colom i el regidor del PPC a Cunit José Barquier, en demanar la deportació dels imams fonamentalistes.
Certament, hem de condemnar les manifestacions fonamentalistes de qualsevol creença que utilitzi la religió per fomentar la violència, especialment la violència masclista contra les dones. I davant d’una manifestació de violència el que cal és actuar amb la llei a la ma. Però no es pot caure en el parany de demanar l’expulsió d’una persona encara que les seves opinions siguin del tot rebutjables, sinó que cal verificar si les seves actuacions són constitutives de delicte. I si ho son, hem d’activar els mecanismes legals, denunciar-lo, jutjar-lo i, si és culpable, fer complir la sentència.
La immensa majoria de la població musulmana d’origen immigrant que viu a Catalunya ha vingut per millorar les seves expectatives i com la resta, valora la llibertat d’expressió, d’elecció i de culte com un dret ciutadà que cal garantir i defensar. A casa nostra el poder civil està per damunt de qualsevol poder religiós, i això implica la preeminència dels drets civils, la defensa del pluralisme i la llibertat d’expressió. Davant l’actuació d’un imam o un bisbe que s’extralimiti en les seves funcions i vulgui imposar criteris fonamentalistes per sobre dels drets civils, el que cal és defensar els drets civils i actuar amb la llei a la ma. Ni més, ni menys.
Per això ara més que mai cal expressar el nostre suport a Fàtima Ghailan, a la seva família, i al seu treball com a mediadora. La triple discriminació que ha patit na Fàtima com a dona, com a treballadora i com a immigrant, ens ha de servir per recordar quelcom que mai hauríem d’oblidar: que les agressions a les dones s’han d’eradicar i que els drets civils no són negociables.
