Avui no hi ha res a celebrar. El 12 d’octubre no hauria de ser dia de festa, sinó de dol col·lectiu, i els espanyols haurien de fer acte de contrició pel genocidi realitzat per un navegant mercenari que, finançat per la reina Isabel I de Castella, va cometre una de les massacres més ignorades per la història europea.
Segons explica el mateix Colom en els seus diaris, quan els seus vaixells arribaren a les Bahames –el 12 d’octubre de 1492–, hi trobaren una població pacífica i hospitalària. Es tractava de persones tan generoses que, quan la Santa Maria s’enfonsà, els indígenes treballaren per hores per salvar l’equipatge i la tripulació. Els indis eren tan pacífics que no tenien armes ni presons, i estaven acostumats a compartir-ho tot, però Colom confiscà les seves terres, riques de mines d’or, i els va esclavitzar perquè hi treballessin fins a la mort. Si un treballador no aconseguia entregar la quantitat d’or que se l’imposava, els castellans li tallaven les mans i les hi penjaven al coll com a advertència per a la comunitat. Al cap de dos anys, la meitat de la població local ja havia mort.
Quan va tornar a les Índies per segona vegada, Colom va endur-se canons i gossos d’atac, i la repressió va ser més feroç encara. Si un natiu es rebel·lava a l’esclavitud, els conquistadors li tallaven el nas o una orella, i cremaven vius els que intentaven escapar-se. Els soldats empraven els gossos d’atac per captivar els fugitius i, quan necessitaven nodrir les bèsties, mataven els nens de les tribus locals per donar les seves carns als animals. Així mateix, els castellans tallaven les cames dels nens que corrien cap a ells, per comprovar si les seves espases eren prou afilades. Una altra activitat profitosa, de la qual Colom mateix va prendre nota en els seus diaris, va ser el tràfic d’esclaus, inclosa la venda de noies com a esclaves sexuals. Segons sembla, les més desitjades i ben pagades eren les nenes de 9/10 anys per les quals es podia cobrar l’equivalent del preu d’una finca.
L’actitud àvida i ferotge de Colom va ser testimoniada també per un dels seus homes, Bartolomé de Las Casas, que, després d’haver assistit a les atrocitats vers els pobles natius –decapitacions, desmembraments, violacions–, deixà de treballar per a ell i va esdevenir un frare catòlic. En la seva “Breu relació de la destrucció de les Índies”, Bartolomé de Las Casas va testimoniar els abusos comesos pels castellans que van repartir-se i esclavitzar els indígenes, que van ser emprats com a bèsties de càrrega i moriren per la feina, per les ferides provocades per les càrregues o pels mateixos amos, i per la gana. “Els meus ulls van veure actes tan lluny de la natura humana, que ara tremolo mentre ho escric”, va destacar. Així mateix, segons l’historiador Pere Màrtir d'Angleria, membre del Consell d’Índies de 1520 a 1526 i cronista d’Índies, una nau sense brúixola, ni mapa ni guia, podia trobar el camí des de les Bahames fins a Hispaniola (ara Santo Domingo) només seguint la sang dels indis morts llençats dels vaixells.
Tot això és el que celebra Espanya com a festa nacional…
