Us imagineu que Michelin hagués de pagar a cada restaurant que surt a la seva famosa guia? Realment costa contemplar una situació com aquesta, quan avui per avui, són els restaurants els qui fan mans i mànigues per tal de poder-hi aparèixer. I perquè? Doncs tan senzill com que aparèixer a la Guia Michelin és sinònim de més clients, i conseqüentment, millors preus i majors beneficis. Però bé, imaginem que per algun estrany motiu, algun d'aquests restaurants demanés cobrar un preu a canvi que la seva ressenya hi aparegui publicada. Què creieu que passarà? Que segurament, Michelin esborrarà la ressenya del restaurant en qüestió, i tal dia farà un any.
Doncs bé, la nova Ley de Propiedad Intelectual (LPI) que acaba d'aprovar el govern espanyol va molt més enllà. S'atorguen poders a una entitat privada anomenada Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO) perquè posi unes tarifes, al seu lliure criteri, que els agregadors de notícies com Google News, Menéame, etc. hauran de començar a pagar d'aquí -només- cinc mesos si continuen indexant notícies dels seus associats. Sobretot Google, ja que aquesta llei s'ha fet tan ad hoc, que ja s'anomena 'taxa Google', en bona mesura per enveja de la seva enorme facturació, de la que molts en voldrien i somien un pessic, amb l'esperança de readreçar un sector, que encara continua cercant el seu encaix més rendible amb Internet.
Però què creieu que farien els agregadors davant d'una situació com aquesta? Doncs, tal i com suggeríem abans, deixar d'agregar els continguts dels webs que reclamin cobrar per un servei que els beneficia. Però just aquí és quan entra en joc la gran perversió d'aquesta llei, i és que tant hi fa si un web està associat o no a CEDRO, doncs ells cobraran per absolutament tots els webs, i després ja miraran com reparteixen els beneficis a partir d'uns criteris que hauran creat ells mateixos. Evidentment, si un web en concret no és soci de CEDRO, els seus beneficis se'ls repartiran uns altres.
Tot plegat segueix l'estratègia de crear una Sociedad General de Autores y Editores (SGAE) en versió Internet, però amb unes quantes diferències importants. Primer de tot, els mitjans tenen diferents maneres de demanar que no se'ls indexi. Ho poden fer afegint un simple arxiu robots.txt a la seva pàgina, o bé sol·licitant-ho explícitament a l'agregador en qüestió. Segon, l'evident hipocresia dels propis mitjans que reclamen aquest canon quan són els primers en fomentar la compartició dels seus continguts a través d'aquests mateixos agregadors, amb vistosos botons que apareixen en cada notícia, i que per tant, només dependria d'ells eliminar-los. Tercer, a diferència de la música que persegueix l'SGAE, i que costa molt saber quina sona, a quins llocs, quantes vegades, etc. els continguts digitals i el seu origen seria fàcilment detectable amb un simple bot, que podria discernir de manera senzilla i automàtica aquelles pàgines que són sòcies de CEDRO de les que no ho són… cosa que, evidentment, mai de la vida permetran. I quarta i última, perquè la base d'Internet és la compartició. Sense el principi de l'enllaç (link), Internet perd bona part de la seva lògica.
Tot plegat sembla una fugida endavant per tal que el govern espanyol pugui justificar la seva defensa de la propietat intel·lectual, quan de fet, aquesta llei va orientada a reforçar els grans grups de comunicació, que es repartiran els 'seus' -suposats- beneficis, a més dels beneficis de tots aquells que no reclamin la seva part, bàsicament els petits. Però què passarà realment? Només per posar un exemple, a Alemanya no es paga a tots els mitjans, sinó només als que ho reclamen explícitament. Assumint, clar està, el risc de quedar fora d'aquests agregadors i perdre el bon nombre de visites que els reporta en detriment d'altres mitjans. I què ha passat? Doncs que han decidit no cobrar a canvi de mantenir una bona audiència i una bona influència.
Així doncs, dono per fet que si no hi ha una forta flexibilització d'aquesta llei, alguns serveis com Google News, que no mostren cap mena de publicitat, i que per tant, no obtenen un benefici directe d'aquest servei, acabaran tancant el seu servei, o encara millor, acabaran mostrant només notícies espanyoles de mitjans de fora d'Espanya. Potser altres serveis optaran, com ja van fer el seu dia els webs de descàrrega de sèries i pel·lícules, que davant la prohibició d'enllaçar directament el contingut, ara fan servir webs pantalla que fan d'intermediaris, de manera que es poden saltar la llei amb un truc ben simple i eficaç.
Sigui com sigui, volia acabar l'article dient que quan 6 dels 10 principals webs del món ja es poden consultar en llengua catalana, la idea de disposar d'una estructura d'estat com Google News en català, em sembla atractiva i interessant. Segur que les principals associacions de premsa catalanes (ACPG, ACPC i APPEC) podrien coordinar-se per escapar de la nova LPI espanyola, i oferir els seus recursos i els seus mitjans per tal de poder crear l'embrió d'una eina que ens permetria explicar Catalunya el món sense filtres espanyols. Ara és el moment ideal per fer-ho!
