Els periodistes de TV3 no han parat de repetir, durant aquesta campanya electoral, que no signaven les notícies per protestar per la imposició de blocs. A part del narcisisme periodístic, amb un punt d’ingenuïtat (a algú li importa que no surti el nom del periodista? De fet, algú s’hi fixa?), hi ha un transfons que reclama que ‘els criteris periodístics’, com ells els anomenen, són neutrals, objectius i equilibrats amb totes els opcions polítiques.
D’entrada és del tot xocant quan en aquest mateix telenotícies anomenen ‘president del govern’ al president de l’Estat espanyol, però no al català, o quan són capaços d’obrir l’edició amb una notícia d’un naixement reial de la saga borbònica que va invair el nostre país. En una conversa amb un presentador del telenotícies de TV3, aquest es queixava que els espectadors l’acusaven d’espanyolista, i ell, com si res, fent referència a aquests ‘criteris periodístics’ redemptors, afirmava convençut que no es podia fer res més ja que “les notícies, són les notícies”.
O, d’altra banda, només cal testar aquesta objectivitat i neutralitat tan aclamada, a través de les edicions informatives dels mitjans privats. A La Vanguardia, per exemple, hi ha candidats dretans que hi surten cada dia -encara que la notícia sigui que ha fet un cafè- i altres candidats que estan vetats. Criteris periodístics. Les notícies… són les notícies que cadascú vol.
Ja ho deia el professor Borrat quan afirmava que el periodista està sotmès a diverses presions ideològiques concèntriques o sobreposades: el mitjà (qui el paga), la línia editorial, però també, la trajectòria i la ideologia personal del reporter o editor. No s’entèn d’altra manera que durant anys i panys les notícies de l’Estat espanyol han estat en un segon terme de rellevància, donant pas primer a les de l’àmbit català, i que ara, el marc informatiu estigui centrat en l’Estat i no en els Països Catalans. Ambdós són criteris periodístics: triar la proximitat en base a l’Estat o triar la proximitat i rellevància en base als Països Catalans; per tant, en última instància està la tria del periodista i, evidentment, la seva ideologia o directrius -imposades o suggerides- ideològiques. No en va, Borrat qualificava els mitjans d’actors polítics.
Malament hi anirem si encara pensem que els periodistes són una mena de salvadors espirituals i sacrificats per la veritat absoluta. De veritats, n’hi ha tantes com periodistes (o més). Més aviat al contrari, avui en dia els que treballen a les redaccions o es limiten a copiar comunicats, canviant alguna o altra paraula, o tenen el suficient poder per decidir -triar, escollir- què és notícia i què no, en base a una percepció ideològica particular. La feina del periodista no és principalment comunicar, sinó seleccionar, és a dir, mostra algunes coses i amagar-ne d’altres.
Potser el mètode els blocs mesurats en proporció als resultats electorals no és el més adequat, podríem estar-hi d’acord. Ara bé, de ben segur que un criteri absolutament centrat en la decisió de l’editor tampoc no és adequat. Els criteris periodístics acaben sent els patrocinadors, els grups de pressió, el bagatge personal o simplement la comoditat de seleccionar el top ten de les agències. Per mi, que segueixin sense signar les notícies; menys distracció a la pantalla…
