El clam per la independència es fa sentir. Jo el sento. Els mitjans, fins i tot amb les seves limitacions ideològiques, en parlen. Cada dia, més ciutadans es declaren independentistes. Polítics i intel·lectuals, fins ara afins a d’altres tendències, s’hi converteixen. El rumor creix. En aquest context hi sorgeix un grup cibernètic que demana, explícitament, que Mas i Puigcercós es posin d’acord i treballin, salvant les diferències òbvies, per un objectiu comú: la independència. Quan es tracta de dialogar i fer acords, deu ser pel meu caràcter nacional, jo sempre hi dono suport. En resum, una gran part de la societat sembla que ja està preparada per fer aquest salt sobiranista i reclama, ja, un full de ruta.
Els partits -llegeixi’s els seus líders, ja que els partits són inanimats-, de moment, se’n recelen de la situació. Molta prudència i moviments petits, molt estudiats i sigilosos. La política sembla encasellada -encara que no ho està i ha fet un gran viratge cap a l’independentisme- i la societat més activa es desespera d’incomprensió. Personalment, crec que hi regna el síndrome del dia després, després del referèndum d’independència, és clar. M’explico.
Aquells que ho tenen claríssim o, senzillament, són més innocents -no sabem el matís veritable- aposten ja pel referèndum. “CiU i ERC sumen al Parlament: endavant amb el referèndum”, és el seu crit. Això sense tenir en compte que, de moment, CiU segueix apostant per una fórmula si més no curiosa: que Catalunya sigui nació, però nació compresa i continguda dins del marc administratiu d’una regió espanyola. Que Mas digui que votaria que sí a la independència no té rellevància -és purament imatge- ja que els estatuts i la direcció del partit, allò que orienta l’acció política, ara per ara volen una regió espanyola. Tanmateix, aquest grup de patriotes optimistes, els que volen fer ja el referèndum, creuen que: a) El dia després del referèndum, aquest serà un dia de victòria, és a dir, guanyarà el sí; o b) En cas que es perdi, cosa improbable segons els seus dictàmens anímics, no passaria res, cadascú seguiria amb els seus embolics quotidians i ja vindria el dia en què es podria cel·lebrar una altra consulta amb més probabilitats.
Però la visió del dia després varia i molt en un grup de catalans més poruc o més caut. El dia després del referèndum, segons aquesta visió d’avançament sobiranista més lineal, comportaria dos efectes. a) Segurament es perdria, ja que la societat catalana en el seu conjunt és diversa i no està prou conscienciada encara; i b) això provocaria una gran fractura social, un enfrontament entre partidaris del sí i del no, que podria comportar la pèrdua d’identificació del poble català com a un sol poble, unit i cohesionat, i això, en definitiva, seria la destrucció de la nació o la seva minorització definitiva. Una visió, molt més pessimista (o realista, no entrarem a jutjar-ho) que, com diu la dita catalana, vol tenir el blat al sac i ben lligat abans de dir… referèndum.
Potser pel grau de contacte amb la realitat política quotidiana o bé pel sentit de responsabilitat social -sense descartar també comoditat i interessos propis en algun cas puntual-, malauradament és aquesta segona versió del dia després la que està instaurada i assumida en la classe política catalana, també en la sobiranista. És una posició, però, lloable, quan es pren per respecte a la nació i per prioritat de l’interès i la cohesió social. Però és un camí molt més difícil d’explicar; un camí que té el seu preu de desafecció i fins i tot de credibilitat.
Donem-li la volta a la truita, però. Què passaria si, realment, el dia després es perd el referendum? Es trencaria la nació? La veritat, és que no hi ha manera de saber-ho. Tant un posicionament com un altre es basen únicament en suposicions més o menys fonamentades en altres situacions i casos que han estudiat les ciències socials, però no el cas català, perquè evidentment, aquí encara no s’ha consultat sobre la independència. Algú, però, podria argumentar que la nació, de fet, ja està trencada perquè ja hi ha qui treballa obertament per annexionar i assimilar completament la regió al poder espanyol i també hi ha qui treballa amb cos i ànima per aconseguir la independència. Seria diferent la fractura social?
La complexitat del tema no ens permet una resposta única i senzilla. Tot i així, tenim al nostre abast una bona plataforma d’observació social: el full de ruta. Establir les bases d’un procés d’independència, a part de satisfer una gran part de la població catalana, també serviria per mesurar la reacció de la resta. Com que són unes bases, una proposta programàtica pactada, segons la resposta, sempre es poden modificar, perllongar-les, ampliar-les, etc. El fet de plantejar formalment, no la independència, sinó el camí que ens ha de dur a ella, seria, sens dubte un excel·lent baròmetre de la resposta de la societat catalana davant d’un hipotètic referèndum. Aquestes bases, ara sí, tan sols depenen de la decisió política dels nostres líders. La pregunta és: tindrà també la classe política el sindrome del dia després del full de ruta?
