Diu una estrofa de l’himne del Barça que ja “són molts anys plens d’afanys” els que portem vivint amb la retina de color blaugrana, però a la vegada, també caldria recordar que son molts anys plens d’inseguretat, de robatoris a mà armada a cop de talonari i d’inferioritat injustificada. I crec que no em falta raó, ja que és trist veure que, davant una temporada excepcional a nivell futbolístic en què podríem passar-nos hores parlant de com la toca aquest equip, ens dediquem a creure’ns les mentides que s’inventen els diaris estrangers per tal de desestabilitzar la situació del club. I el pitjor de tot és que piquem al seu ham i els donem ales per seguir frivolitzant sobre el que no saben. És trist, també, veure que després de 110 anys d’història encara amaguem el cap sota l’ala davant aquells que no son ni superiors davant nostre. I potser seria hora de deixar de comportar-nos com Davids o Goliats, ja que senzillament, tenim un passat i un present tan ric que no hauríem d’acovardir-nos per res del món. Ni davant el temut conseguidor.
El conseguidor no és ningú altre que Florentino Pérez, l’home que va aconseguir fer-ne del Reial Madrid el millor club del món pel simple fet que va desafiar a Barça, Juventus, Manchester United i Inter de Milà. Els clubs deien que no venien a ningú; ell fitxava a Figo, Zidane, Beckham i Ronaldo sense despentinar-se. I si, potser aquell Madrid dels galàctics va guanyar dues Lligues i una Lliga de Campions en un transcurs de sis temporades amb Pérez a la presidència, però el cas és que no era considerat el club més potent del planeta gràcies als trofeus que aconseguia damunt el terreny de joc, sinó gràcies al respecte aconseguit a cop de talonari. I és aquest el respecte que el Barça no li pot brindar ara, a dia d’avui. Per mil motius. El primer i el més important: és el Reial Madrid, i a l’enemic no se li pot tenir mai por; algú s’imagina què hagués passat si els soldats aliats haguessin donat per sabut que perdrien la batalla abans de desembarcar a Normandia el dia D? Doncs que, efectivament, haguessin perdut.
No podem fer-ne un drama nacional del possible intent de compra sobre Messi per part del probable candidat a les eleccions presidencials del Reial Madrid. No podem perquè, senzillament, tot és una conseqüència de condicionals. I és de club petit atemorir-se davant d’especulacions sense fonaments. És que Florentino Pérez ha dit que estigui en condicions de presentar-se com a president blanc després de la forma en què va dimitir? És que ha filtrat que pugui pagar la clàusula de rescissió de Messi? És més, a cas algú ha fet oficial la data d’eleccions al club blanc? En fem d’una no-notícia el pa que alimenta a l’enemic i convertim els redactors de l’As i el Marca en els guardonats amb un Òscar al millor guió.
I aquest és el pecat que no podem cometre: mitificar Florentino Pérez i elevar-lo a l’alçada de conseguidor, desistint davant el seu poder igual que els polonesos davant Hitler.
És que no ha servit de res que durant tots aquests anys ens hagin robat a Samitier, Di Stéfano o Figo? Ha arribat l’hora de plantar-los cara de la millor manera que sabem: jugant a futbol com els àngels. Mentre ells basen la meitat del seu palmarès a ajudes exteriors del tipus polític o arbitral, nosaltres ho hem aconseguit tot creant un estil de joc propi i trenant dia rere dia una història apassionant.
Destruïm el setge del qual en som profetes pel sol fet de parar-los l’atenció; potser ja seria hora de vèncer els fantasmes del passat i escriure a base de gols que tenim un nom i el sap tothom.
