Dissabte, 25 de setembre de 2021 - Edició 1157
La República

El retorn de la retòrica…

La història és una ciència que –almenys en part– hauria de ser transmesa com un art. Hem de retornar a la vida com ens demanen Dante i Cervantes; Emerson i […]

Oriol Junqueras
Oriol Junqueras 15/06/2009

La història és una ciència que –almenys en part– hauria de ser transmesa com un art. Hem de retornar a la vida com ens demanen Dante i Cervantes; Emerson i Carlyle; els realistes i els modernistes; els directors de cinema i els realitzadors de televisió; i, tal vegada per sobre de tots, Shakespeare.

Les aportacions metodològiques de Feyeraben es podrien sintetitzar tot afirmant que l’únic mètode científic realment vàlid consisteix en l’honestedat intel•lectual i la qualitat retòrica de l’investigador. És a dir, és necessari i suficient que treballi amb rigor i que s’expliqui bé. I, en realitat, actualment, la qüestió de la retòrica constitueix un dels grans temes de debat metodològic. Així, la posició de Feyerabend sembla estar en sintonia amb les idees defensades, des de diferents àmbits del coneixement, per economistes com McCloskey o per historiadors com Stone (per esmentar tan sols dos exemples evidents).

McCloskey afirma que el grau de consens que pot obtenir una tesi científica qualsevol no depèn de la validesa del mètode sobre el qual se sustenta, sinó de la capacitat de seducció de la retòrica que usa el seu autor. D’altra banda, també paga la pena recordar que la mateixa McCloskey s’ha declarat partidària del desenvolupament de models teòrics i explicatius contrafactuals, és a dir, situats clarament al marge –o, fins i tot, en contra– de la realitat objectiva. I, en aquest sentit, podem recordar la idea freedmaniana segons la qual, la validesa de qualsevol teoria científica depèn exclusivament de la seva capacitat de predicció i, en cap cas, de l’adequació a la realitat dels seus supòsits metodològics; fins al punt que la seva validesa resulta directament proporcional a la seva llunyania de la realitat, perquè això permet un major grau de simplificació que augmenta la potència explicativa de la teoria.

Tal vegada, per explicar història, hem de recuperar –en bona mesura– la narrativitat. La història és història amb article determinat, però ha de ser explicada com una història amb article indeterminat. I la narrativitat gairebé només és possible –o com a mínim resulta molt més factible– en parlar de persones. I no és necessari que aquestes persones tinguin un nom concret. No han de ser místics ni grans capitans. Poden ser persones anònimes. Perquè allò important no és que tinguin o no tinguin nom, l’únic important és que siguin persones. I les persones som –entre moltes altres coses– un cúmul de passions contradictòries.