Entre els teòrics de la Teoria Política hi ha un ample consens, m’atreviria a dir unànime, en què els mitjans de comunicació són importants promotors i creadors de la consciència nacional, del sentit de pertànyer a una nació. Donada la impossibilitat d’una democràcia directe (per les dimensions inabastables del volum de ciutadans participants), la impossibilitat d’un debat cara a cara, com es podria esdevenir en les antigues polis gregues, els mitjans, ja ho deia Stuart Mill, presenten els affers públics i del govern al poble i, al mateix temps, trasllada el punt de vista, les inquietuds i les demandes dels ciutadans al governants (alhora que els modera en la seva acció vers el poder). El nostre coneixement de l’esfera política nacional, és a dir, la nostra imatge virtual -no per això menys important- de la nació es crea preferentment des dels mitjans de comunicació (també des de l’eduació, per exemple).
Joan Ferran, però, es salta tres segles de liberalisme i govern representatiu (això sí, només respecte la nació catalana) i proclama que els mitjans públics catalans han de ser nacionals, però no nacionalistes. Això, de fet, és com dir que vol un ou ferrat, però sense clara ni rovell; o per comparar-ho metafòricament amb un afer que els socialistes dominen més, és com dir que vols federalisme, però sense unitats constituents, ni pacte, ni federació. És a dir, un impossible. Està clar i cal matissar que, com diu el politòleg David Miller, la paraula nacionalisme està injustament demonitzada i ja de per si aporta connotacions negatives (tot i que totes les nacions, amb estat o sense, defensen les seves característiques diferèncials en un grau o un altre; Miller prefereix anomenar-ho com a ‘principi de la nacionalitat’). Però és així: ser nacionalista no és més que creure en la teva nació i promoure-la per tots els mitjans (els quals han de ser legítims, pacífics i democràtics, segons estiba el context polític actual). Si Ferran no defensa una nació, inevitablement, defensa una altre. Aquest, en aquest cas, és un punt excloent.
Ferran segueix la ruta del negacionisme. La nació catalana no existeix, no cal que tingui mitjans que la promoguin. Els mitjans públics estatals, dins la fusió entre estat i nacionalisme espanyols, són simplement públics i, encara que no emprin cap altra llengua de l’estat no fan nacionalisme castellà. Aquí hauria d’entrar l’apunt del nacionalisme banal, concepte aportat per Michel Billig. Aquest autor diu que qualsevol estat o nació empra sempre un nacionalisme (llegeixi’s una aspiració a promoure la nació corresponent) encara que per l’hegemonia política i cultural no ho necessiti; és per això banal, i passa desapercebut. Què és sinó aquesta obstinació a penjar la bandera espanyola per tots els edificis oficials? (obstinació per llei, al cap i a la fi, innecessària si no s’emmarca en finalitats nacionalistes); aquesta constància digne de directrius polítiques en no mostrar ni un film parlat en català als Goya? O aquesta insensibilitat d’oferir les pàgines webs dels ministeris únicament en castellà (com a molt, amb l’índex en català i altres llengües peninsulars)? Segons Ferran, no és crosta espanyolista. Potser és pus. Pus socialista.
I això és perillós. L’enciclopèdia mèdica diu que el pus no és més que ‘una invasió de bactèries’. És a dir, que que el mapa que fa referència a l’esbombada nació espanyola invaeixi cada dia les nostres llars a través de la pantalla no és, segons Ferran, cap nacionalisme. És una realitat constitucional, dirà Ferran. Però, per sort, els mapes del temps entre d’altres terminologies periodístiques encara no han estat regulades per l’ordenament jurídic amb aquell detall tan esfereidor. Ara bé: és veritat que els ciutadans vinculats amb l’Estat espanyol com a nació hi trobaran consol i satisfacció (o indiferència, també), però els ciutadans que tenen els seus enllaços afectius i identitaris amb altres nacions de l’Estat, quins mitjans podran prendre com a referència? O és que Ferran planteja que només uns poden rebre la identificació nacional mediàtica i d’altres no? O, com és que els socialistes no es queixen que al Canal Sur únicament es mostri el temps emmarcat en Andalusia? Allà ja se sap que els mitjans no són nacionals, sinó regionals i, com ja hem dit al principi, no hi ha perill que siguin nacionalistes perquè ser nacional i ser nacionalista (en el sentit de representar i promoure la teva nació) és inseparable i indiferenciable.
El negacionisme d’aquest tipus de pus -normalment a través de tiretes de cites constitucionals estereotipades i d’excuses de transicions col·lectives i quadres mèdics consensuals- tendeix a identificar un nacionalisme perjudicial únicament en les identitats nacionals que no han estat ja assimilades o manllevades per la mateixa estructura de l’Estat com a tal. La crosta sempre és tot allò que no sigui castellà (=espanyol). Però, com diu la recepta, consulti al seu politòleg: L’Estat, en matèria d’identitat nacional, no pot ser neutre (un altre gran acord de la Teoria Política), i per tant, sempre afavoreix alguna de les nacions que el composen, si és plurinacional, perjudicant-ne d’altres. La crida de Ferran a desfer-se’n de la crosta no és més que un intent per revitalitzar el pus, és a dir, sense mitjans nacionalistes catalans, només ens quedarem amb els nacionalistes castellans (o espanyols). Cal fer una cura urgentment!
