Durant molt de temps, molts de mallorquins hem mantingut una permanent actitud d’enveja –jo no en diria sana, ni tan sols– per la situació dels ciutadans de la Catalunya estricta envers l’oficialitat i sobretot l’ús social del català. Això avui té poc sentit i ho constato després de passar una setmana a terres, places i carrers barcelonins, immerses en els darrers dies d’una campanya electoral fortament caracteritzada pel debat nacional i una per a mi inesperada controvèrsia lingüística.
Anem a pams. La legislació en matèria lingüística vigent al territori que es governa des de la Generalitat de Catalunya és, fins i tot sense considerar tot allò que ara mateix està qüestionat des d’Espanya, notablement més avançada que la hem de defensar aferrissadament a les Illes Balears. Mentre aquí, a BCN, les forces més retrògrades de l’espanyolisme volen fer enrere una llei de comerç, les quotes del cinema, tot i que també la immersió lingüística o la prevalència del català sobre l’espanyol, a Mallorca s’han de convocar manifestacions per defensar fins i tot la Llei de Normalització Lingüística, aprovada fa 24 anys a instàncies d’un govern del PP, mai del tot desenvolupada, sistemàticament incomplida…
Però la situació al carrer cada cop és menys desigual, a l’hora de comparar el Principat –fonamentalment Barcelona i la seva àrea metropolitana– amb Mallorca –fonamentalment Palma i els municipis costaners de forta implantació turística–. És habitual, passejant per les Rambles sentir parlar l’espanyol, sobretot entre els més joves; és normal entrar a qualsevol establiment públic i que el dependent, mosso, cambrer… se t’adreci en espanyol de forma espontània, però sense que una resposta en català susciti cap animadversió, ni males cares ni sortides de to. Aquesta és potser la sensació que ens fa diferents dels barcelonins: aquí es viu en la convicció que enraonant en català pots anar onsevulla, perquè el català és la llengua de respecte.
I això és el que els nacionalistes espanyols no poden consentir. En una societat que fa molts i molts d’anys que va deixar de banda qualsevol polèmic per l’ús del català, hi ha qui des de fa un temps vol crear una guerra inexistent. Ens pensàvem que només era una lluita de Ciutadans, un partit amb tot just cinc anys d’història, i en menor mesura d’UPyD. Però aquesta campanya electoral ha desvetllat fins a quin punt la catalanofòbia que ja traspuava el recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya s’han incorporat al discurs polític del PP, segurament temorenc de no perdre un volum indeterminat de vots per aquest cantó. L’escenificació d’aquests complexes es va poder veure, per exemple, en el debat que TV3 va emetre entre els sis candidats parlamentaris; el surrealista discurs d’Albert Rivera, passant del català a l’espanyol sense cap solució de continuïtat, fatxendós fins a la mala educació, fou ràpidament assumit per la candidata popular, Alícia Sánchez-Camacho, que va deixar bocabadats fins i tot els seus contrincants.
Servidor he arribat a la conclusió, a partir d’aquests detalls, que les recents manifestacions, els posicionaments del president del PP balear, el batle marratxiner José Ramón Bauzá, no són només disbarats amollats sense pensar-hi. He de concloure, doncs, que forma part d’una tàctica més ample que ha estat beneïda des de la direcció del PP a Madrid. I això fa més preocupant, a parer meu, la possible victòria electoral a les Illes Balears. Perquè aquesta és una altra diferència transcendental entre allà i aquí: els principatins estan a l’expectativa de veure si el PP aconsegueix pujar al tercer lloc, superant Esquerra, la qual cosa podria condicionar un futur govern o no. Els ciutadans de les Illes ens hi jugam quatre anys, com a mínim, de govern en mans d’aquests personatges que, cada dia més, posen de manifest que el paper del català, de la nostra llengua pròpia, és una de les seves obsessions.
Només per això hauria estat bo que els illencs haguéssim estat més pendents de la campanya catalana, i ho seria que no veiéssim els resultat com quelcom que ens és aliè. Perquè no ho serà.
