Quan una formació política neix, ho fa en resposta a una demanda de la societat, que fins el moment no es troba representada per les formacions existents. Així, darrerament hem vist néixer noves formacions independentistes.
El naixement d’aquestes formacions s’ha produït en resposta a un clam social, que veia com el model autonòmic s’esgotava, i que les propostes sobiranistes i independentistes existents fins a les hores, basaven el seu projecte en una millora gradual de l’autogovern, en que la Generalitat aniria guanyant competències fins a ser, de facto, un estat amb quasi bé totes les competències, i també s’ha basat en el dret a decidir.
No discuteixo que aquesta aproximació cap a la plena sobinaria, d’anar adquirint competències fins que l’estat s’en quedi pràcticament sense, no fos encertada en el seu moment. Per arribar fins on hem arribat s’ha hagut de fer. El problema és que era una estratègia que havia d’encaixar dins la constitució, i la constitució va marcar clarament els límits amb la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de Juny de 2010. A partir de la sentència, avançar cap a la plena sobinaria ja no és possible, ja que ara els límits són molt clars, i ja no es poden fer “lectures generoses de la constitució”; en tot cas, per fer avanços importants, com el concert econòmic i el dret a decidir, cal ara fer una modificació constitucional, i per això cal l’acord entre el PP i el PSOE, i la conformitat de tot el poble Espanyol que ho ha de referendar.
Davant de la impossibilitat de la classe política de satisfer les demandes cada cop més exteses d’independència, la gent surt al carrer i s’organitza, al marge dels polítics; dins d’aquest context sorgeix el moviment de consultes populars, i podríem dir que el procés culmina amb els fets següents: la manifestació en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional del 10 de Juliol, la decisió de la mesa del parlament el 5 de Juliol de no admetre a tràmit la ILP que demanava una proposició de llei de convocatòria i regulació de les consultes, i el fet de que els partits catalans no fossin capaços de defensar en el congrés espanyol un text de rebuig contra la sentència que ja va costar de consensuar al Parlament de Catalunya.
Amb la sentència, i amb l’actitud de les forces catalanistes i sobiranistes, Catalunya queda lligada de mans i peus, sense possibilitat d’avançar, i part de la societat queda sense representació política. A partir d’aquí sorgeixen aquestes noves formacions polítiques, amb l’ànim de representar aquesta part de la societat i proposar un nou model per assolir la independència.
Aquest nou model es basa en una declaració unilateral d’independència, feta des del Parlament, per part de la majoria de diputats de la cambra, i elegits democràticament, després d’una campanya electoral on s’expliqui que si hi ha prou majoria es proclamarà la independència i es començarà amb la constitució d’un estat en el si de la Unió Europea. Fer això, sota aquestes condicions, és legal internacionalment i ningú s’hi pot oposar.
Aquesta nova opció ha obtingut només 4 diputats, i molts podrien dir que és un fracàs; en la meva opinió, donada la situació ha estat tot un èxit, i personalment hi trobo la següent explicació.
En primer lloc la sentència del Tribunal Constitucional és massa recent, es va produir al Juliol, i 4 mesos més tard eren les eleccions. Els efectes reals de la sentència no es veuran fins d’aquí a uns anys; a hores d’ara molta gent encara no és conscient del que la sentència implica. Amb el temps es veurà com ens perjudicarà i la societat tindrà més arguments per posicionar-se.
En segon lloc la proposta de declaració d’independència està avalada per la sentència de la Cort Internacional de Justícia, que va estudiar el cas de Kosovo, i que diu que una declaració unilateral d’independència no va en contra de cap llei internacional; aquesta sentència també és recent, concretament del 23 de Juliol de 2010. S’ha tingut, poc temps per explicar que l’instrument de la declaració unilateral és viable.
En tercer lloc, l’opció de la declaració unilateral s’ha defensat per part de formacions sense representació parlamentària, que ho han hagut d’explicar amb pocs mitjans i sense l’accés als mitjans de comunicació. Senzillament el missatge no ha arribat a tothom.
En quart lloc ha estat una opció defensada per part de dues formacions, això ha fragmentat el vot, ha perjudicat; quan el vot es fragmenta els escons es ressenten.
En cinquè lloc l’electorat ha exercit un vot de càstig, s’ha castigat el tripartit i s’ha optat per un vot útil, en favor de CiU; 20 diputats cap a les noves formacions independentistes haurien significat un nou tripartit, i la gent ha decidit que ara tocava acabar amb el tripartit.
En els propers 4 anys veurem que no és possible ni el concert, ni el referèndum, ni el federalisme. Es veuran els efectes de la sentència. Veurem com Catalunya no pot decidir res important. Molts ja sabem que això és així. Les opcions s’acaben. Per tenir la independència no s’ha de demanar permís, només cal una majoria per tenir-la, només calen 68 diputats.
