Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

El concert econòmic i la LOAPA que es du als gens

Resulta curiós veure com després que la campanya electoral sigui raïm fet most, l’Espanya més jacobina (n’hi ha alguna altra?) torna a saltar en escena per marcar múscul amb el […]

Avatar
Arnau 18/01/2011

Resulta curiós veure com després que la campanya electoral sigui raïm fet most, l’Espanya més jacobina (n’hi ha alguna altra?) torna a saltar en escena per marcar múscul amb el seu home més mediàtic, Jose Maria Aznar. No fa falta ser un politòleg excepcional per saber que l’expresident del Partit Popular és la persona que marca l’agenda ideològica de tot l’estat. A través dels mitjans de comunicació massius dels quals disposa i de les pressions que la seva figura exerceix en el seu partit, és sempre un compàs a seguir no només per la seva mitja Espanya, sinó per la totalitat dels que mirant-se al mirall, es veuen espanyols.

Precisament per aquesta capacitat d’incidència discursiva del centralisme sense màscara, a dia d’avui tenim l’estatut esquarterat i la immersió ferida de mort legal, tot i que en realitat governi la suposada Espanya simpàtica. És qüestió de concepció d’estat nacional enlloc de plurinacional, allò que s’ha dit tantes vegades i que sona tan bé, però que resulta una obvietat tan gran, que comença a ser un eufemisme odiós. Espanya és una idea unicultural i expansiva castellana, la història és una constant demostració d’aquesta evidència. Per això sobta que alguns encara ens vulguin vendre la moto d’anar aconseguint transferències, en nom dels articles que se li van retallar a la LOAPA ara fa gairebé trenta anys.

La LOAPA que va apareixent a cada cantonada de l’esdevenir polític de l’estat, és una mentalitat intrínseca en la concepció que la grandiosa majoria d’habitants espanyols tenen del que consideren el seu país. No cal una llei de sonoritat atractiva que confirmi res, si la sobirania popular espanyola apunta sempre als mateixos partits. Partits que faran i desfaran el procés d’unformització cultural com més els hi convingui en el tombar polític del moment, però amb l’expansió sempre present. Maquillada en democràcia de llibertat personal, però sempre present.

És per això que sovint és d’agrair que l’Espanya sense màscara ens foti botifarra als morros, perquè la nostra amnèsia i bona fe -que ens va fer pensar que Zapatero era l’home de l’Espanya plural que el catalanisme du invocant des de la seva gènesi- ens fa creure sopars de duro. Casualitat que la proclamació del centralisme afrancesat de PSOE i PP hagi estat després de les eleccions catalanes? Au va, els partits polítics hispanocèntrics saben exactament quan han de fer bullir l’olla del que els agrada menjar: just després d’unes eleccions. I també saben quan han de fer veure que cedeixen: just abans de les eleccions, l’amnèsia catalana ja estarà alerta de recordar-ho tot molt confús quan arribin les urnes.

El concert econòmic, és més impossible que mai i tan utòpic com sempre. Els que de debò van comprar la moto blava i ja veien els seus impostos a Plaça Sant Jaume, no tindran excusa, s’hauran de fer sobiranistes sí o sí. Perquè si no recordo malament, centralitzar l’estat vol dir que les competències existents tremolen i les reivindicades desapareixen. Els que creien que Catalunya necessitava administrar els seus calers, no deixaran de creure-ho perquè el govern central digui el que ha dit sempre, no?

Exacte, és genial quan es treuen la careta i t’amenacen mirant-te als ulls:
Et pares, mires al teu voltant i veus que si ells se la treuen, també se l’han de treure els que viuen de i per l’amibigüitat. Et gires, els dones l’esquena i ja saps que hi ha una punyalada a esquivar perquè cap màscara t’ha agafat per sorpresa. Mirem-los i mirem-nos als ulls.