Dimecres, 16 de juny de 2021 - Edició 1056
La República

Dues notícies i un poema

El nostre diari Directe.cat publicava el passat 26 de novembre aquesta notícia: “El retorn de l’aigua del Ter es culminarà el 2013”. Subtitulava: “L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) admet que […]

Meritxell Algueró
Meritxell Algueró 02/12/2008

El nostre diari Directe.cat publicava el passat 26 de novembre aquesta notícia: “El retorn de l’aigua del Ter es culminarà el 2013”. Subtitulava: “L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) admet que ha estat un riu sobreexplotat i maltractat”. En resum, el Sr. Gabriel Borràs, director de Planificació de l’ACA, indicava que, de manera progressiva, es preveu abastir la xarxa de la regió metropolitana amb 300 hectòmetres cúbics més procedents de diferents processos (dessalinització, recuperació d’aqüífers, reutilització i millora de xarxes, obertura de nous pous i reutilització dels existents). Això sí, supeditava l’esmentat retorn a que no hi hagi sequera al territori durant quatre anys seguits i a que es cumpleixin les previsions de posada en xarxa d’aquests 300 Hm3.

Excel·lent notícia, llàstima que haguem d’esperar al 2013 per comprovar fins on serà certa. Gairebé sembla que el Govern aposta per mesures alternatives als transvasaments amplament reclamades per la població. Gairebé.

Dies abans, el 21 de novembre, el secretari d’Estat de Medi Rural i Aigua, el Sr. Josep Puxeu, declarava a La Veu de l’Ebre: “No us llanceu al tema del cabal ambiental aprovat per la Comissió de la Sostenibilitat, … no es pot fer”. Afegia: “Si cada territori per on passa el riu fa la seva reserva i la seva planificació, no només estaríem fora del marc constitucional, sinó que estaríem fent econòmicament i ecològicament un autèntic disbarat”. Algú m’hauria d’explicar molt poquet a poquet (perquè em quedi clar) per què el cabal ecològic és un disbarat ecològic i, a més, inconstitucional. Afirmava també: “La part més fràgil del riu és el Delta, el tram final. Però la planificació és global”. I si és la més fràgil, és la que s’ha de cuidar més, o no? Ens la carreguem directament i una preocupació menys pels qui fan la planificació global? En un altre moment de l’entrevista diu també: “Hi ha un paquet d’obres molt important des de la capçalera fins a la desembocadura”. Ai que hem arrivat al moll de l’os, em temo.

O sigui, que el riu és de tots, però de tots els qui en volen treure algun profit econòmic (la qual cosa no és dolenta necessàriament) però no és dels qui volem mantenir-hi un cabal mínim, aprovat per la Comissió de la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre i ratificada pel Govern i que, segons els científics, garantiria les aportacions de sediments i aigua per FRENAR la regressió, la salinització i la subsidència del Delta.

O sigui, que mentre no s’aprova cap cabal mínim es continúen atorgant regadius i obres que condemnen el Delta de l’Ebre.

O sigui, que el riu és de tots excepte de la gent de les Terres de l’Ebre, i el nom d’aquestes terres és anecdòtic, pura casualitat.

El poema de Ramon Guillem ens diu el que teníem i el que tenim. Però no ens resignem.

Una bicicleta blava
Mon pare tenia
una bicicleta blava.
Amb ella anava
els caps de setmana
a pescar tenques i llisses
a la sèquia del port,
a la vora de l’Albufera.
També hi pescava anguiles
i, de tant en tant,
com una festa,
ens portava granotes.
Va morir jove.
El cranc maleït
va esventrar-lo.
Des d’aleshores
la cendra del cor
no ha fet sinó créixer.
Si mon pare visquera
no hi podria pescar.
Els peixos són ombres foses
en una aigua pudenta i trista.
Hom pot veure,
algunes hores funestes,
entre les canyes,
una escuma negra,
com la bilis llefiscosa
d’un fetge castigat.

De vegades,
la mort és culpa dels déus.
D’altres,
és culpa dels hòmens.

http://www.escriptors.com/autors/rguillem/
http://www.ebre.net/

Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l’Ebre)