Ara fa 10 anys, la Xarxa Ciutadana per l’Abolició del Deute Extern, la XCADE, aconseguia el suport de més de 500.000 persones a Catalunya i més d’un milió de persones a tot l’Estat en favor de l’abolició del deute dels països del Sud, gràcies a la participació de més de 20.000 voluntaris i voluntàries en una consulta ciutadana organitzada el mateix dia que es celebraven les Eleccions espanyoles de l’any 2000. En commemoració d’aquell exercici de democràcia participativa, la xarxa Qui deu a Qui? organitza aquests dies una sèrie d’actes per fer balanç de la feina feta i fixar els reptes que cal afrontar per aconseguir unes relacions Nord-Sud més justes, així com un major grau de participació i mobilització social.
En aquests deu anys moltes coses han canviat. La batalla de Seattle, quan les manifestacions ciutadanes van posar en escac la reunió de l’Organització Mundial del Comerç l’any 1999, i la celebració de la primera edició del Fòrum Social Mundial el gener de 2001 esdevindrien l’inici d’un llarg cicle de mobilitzacions protagonitzades per un moviment alterglobalitzador que marcaria l’agenda internacional d’una esquerra encara desorientada. A casa nostra, la majoria absoluta del Partit Popular al govern de l’Estat coincidiria amb el temps amb l’inici d’una onada de mobilitzacions, bona part d’elles incentivades pel Moviment de Resistència Global, com foren les que precediren la cancel·lació de la reunió del Banc Mundial a Barcelona el 2001, la campanya contra l’Europa del Capital el 2002, i la gran manifestació de més d’un milió de persones contra la guerra d’Iraq el 15 de febrer de 2003.
Al marge d’aquest cicle de mobilització global, algunes de les reivindicacions ciutadanes tingueren continuïtat a través de noves eines. Així fou com un grapat d’activistes de la XCADE van vehicular el seu compromís militant a través de la recerca acadèmica, primer sota el paraigua de la Càtedra UNESCO de Sostenibilitat de la UPC, i després a través de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), un organisme que -amb un peu a l’acadèmia i un altre al carrer- ha esdevingut referent internacional en l’estudi del Deute Extern durant els darrers anys. Un equip que ha posat de manifest la perversa utilització dels crèdits del Fons d’Ajuda al Desenvolupament (FAD) com un dels instruments predilectes de la Cooperació espanyola per condicionar l’ajuda oficial al desenvolupament de l’Estat als països del Sud, obligant-los a utilitzar els crèdits per comprar bens i serveis a empreses espanyoles mentre fien créixer el seu deute extern amb el regne d’Espanya.
En tots aquests anys, la bona feina de l’ODG i de les diferents campanyes endegades per les ONGD van influir decididament sobre les agendes dels partits parlamentaris a l’hora d’assumir els postulats favorables al canvi en les polítiques de cooperació que generaven deute extern als països més empobrits. Només així s’explica el canvi de tendència del govern del PSOE a partir de 2004 a l’hora de reduir la cooperació remborsable, limitar la cooperació lligada, condonar bona part del deute als països menys avançats i aprovar una Llei del deute extern el 2006.
Però el compromís de la Llei de deute extern de reformar els crèdits FAD ha topat amb la crisi econòmica i tot sembla indicar que les promeses del PSOE han passat a millor vida. Mostra d’aquest canvi és l’augment espectacular del percentatge de recursos de la cooperació espanyola esmerçats a través de crèdits reemborsables, passant del màxim del 5% acordat en el Pacte d’Estat contra la Pobresa al 16% del pressupost de 2010. Una tendència regressiva que es consolidarà les properes setmanes amb l’aprovació de dos nous fons, el FEIM i el FRONPRODE, que perpetuaran el model d’utilització fraudulenta dels fons d’ajuda al desenvolupament per internacionalitzar l’empresa espanyola i generar nou deute extern als països del Sud. Un fet especialment greu és que el projecte de Llei del nou Fons d’Internacionalització de l’Empresa, FIEM, permetrà que els seus fons siguin computats com ajuda oficial al desenvolupament, i que inclouran, entre els països que poden ser beneficiaris de de crèdits a retornar, els països més empobrits i amb major sobreendeutament.
Si mirem com el deute està afectant les possibilitats de molts països més empobrits, veurem que el problema encara no està solucionat. Malgrat els pagaments que, any rere any realitzen els pobles del Sud, el deute continua creixent i la pobresa va augmentant. En efecte, entre 1970 i 2008, el deute del conjunt dels països empobrits s’ha multiplicat per 52, tot i que els països del Sud han pagat 106 cops el que devien al 1970. Un exemple de que, avui, sortir del cicle de l’endeutament acaba resultant impossible per la immensa majoria.
Ara el debat internacional es centra en la legitimitat del deute. Per aquesta raó, alguns països del Sud, com Equador, Brasil, Bolívia, Paraguai, Filipines o Zimbabwe estan fent auditories del seu deute públic amb l’objectiu de determinar fins a quin punt aquest deute és legítim o no. I de la mateixa manera, alguns organismes internacionals i certs governs del Nord, com Noruega, comencen a fer passos endavant tot reconeixent que han provocat deutes il·legítims i que cal condonar-los de manera unilateral. I tot això no hauria estat possible sense la pressió de la societat civil.
