Dimarts, 28 de setembre de 2021 - Edició 1160
La República

Dependència és corrupció

Aprincipis dels anys noranta tota una sèrie d’empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari […]

Alfons López Tena
Alfons López Tena 30/10/2009

Aprincipis dels anys noranta tota una sèrie d’empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari per a moltes d’elles, amb els advocats que les assessoraven, en una feina que cobria tot l’espectre jurídic necessari per crear una empresa, organitzar-la, assegurar-ne el finançament i les inversions, i crear els llocs de treball. Els juristes locals vam establir una relació estreta amb els directius i juristes suecs, i un rere l’altre, tard o d’hora, contava amb astorament i indignació la mateixa història: un cop s’havien complert tots els requisits necessaris, i s’estava en condicions d’obtenir els incomptables permisos, llicències i autoritzacions administratives, sempre apareixia algú de l’Ajuntament que demanava una aportació a una o una altra finalitat pública, amb l’argument de la conveniència per a una empresa de fora de contribuir a les càrregues ciutadanes. La finalitat, llavors, era sempre lloable: comprar un solar i cedir-lo com a pati d’escola, donar diners a l’Orquestra Ciutat de Barcelona, aportar fons per restaurar la façana de la Seu, etc.; i en cap cas ningú, llavors, els va demanar diners per al PSC ni per a si mateix.

Els suecs, però, rebien la invitació com el que era, una extorsió que se’ls imposava, perquè no era prou complir les normes sinó que també calia complir el caprici del governant, que en els casos que vaig conèixer no era corrupte, però que col·locava Barcelona en la llista de ciutats on no regeix l’imperi de la llei sinó la llei de qui impera. Deia Friedman que a l’hora d’invertir la distinció és entre els llocs on la pregunta és “què diu la llei?”, i aquells on cal preguntar “amb qui s’ha de parlar?”. Els primers suren, creixen i progressen; els segons decauen, s’enfonsen i es col·lapsen.

Només amb uns polítics i funcionaris de molt alt nivell i unànimement honestos és sostenible un sistema on l’arbitrarietat (també anomenada discrecionalitat) no degenera en la pura i simple corrupció i saqueig dels pressupostos públics, en el robatori sistemàtic dels diners dels ciutadans. Els signes de la metàstasi han estat i són a la vista, i s’han estès fins posar en risc la mateixa viabilitat de la societat catalana: cada cop són més els permisos, llicències, autoritzacions i gestions que calen per tirar endavant qualsevol projecte, que sempre es justifiquen en grans paraules i en ideologies afavoridores de tot el que és “públic” i contràries a tot el que és “privat”, però que són en realitat una mera coartada per robar: cada pas administratiu és una ocasió per fer-ho, com més passos administratius més ocasions.

Podeu llegir la resta del text en l’article original publicat al diari AVUI el 16 d’octubre de 2009