Ah le beau combat ! Celui du nom ! Nous sommes priés de nous exprimer sur le nom à donner à des régions que nous n’avons pas voulues. C’est beau la démocratie.
David Grosclaude
Aquesta setmana ha començat, i fins al 10 de juny de 2016, el període de consulta popular per mor de decidir el nom de la macro regió on ha estat incorporada la Catalunya Nord. Una consulta que ha despertat un cert seguiment i ganes de participar en el debat, molt especialment en les comarques nord catalanes en general i en el món «catalanista» en particular. I és ben normal que hi hagi aquest interès, en principi una consulta popular, com un referèndum, és quelcom de positiu, hom dóna la paraula als ciutadans, els escolta i actua en conseqüència. En principi, doncs, un bon exercici de democràcia. Però malauradament només és en principi, perquè quan mirem de més a prop, les coses no acostumen a ser pas tan clares.
En primer lloc cal tenir ben present que la qualitat democràtica d'un referèndum dependrà del context i les condicions en què aquest es realitza. Recordem, per exemple, que en plena dictadura franquista els ciutadans de l'estat espanyol foren convocats dos cops a votar en referèndum. El primer a pocs anys d'acabada la guerra, el 6 de juny del 1947, va tenir lloc el referèndum sobre la Llei de Successió, mitjançant la qual Espanya es constituïa en un regne catòlic, amb un cap d'estat vitalici que era en Franco, que nomenava o revocava lliurement al seu successor. Va participar-hi el 89% del cens electoral, amb un 93% de vots favorables. Posteriorment, el 14 de desembre de 1966, es va votar la Llei Orgànica de l'Estat, que culminarà tota l'estructura jurídica i política del franquisme. Aquí la participació va arribar al 100%, amb el 95,06% de vots afirmatius! És de tota evidència que, malgrat o justament a causa de les xifres de participació i els resultats, la credibilitat democràtica d'aquests tipus de referèndums, per les condicions i context en què es desenvolupen, és nul·la.
Pensem que un referèndum es convoca bàsicament per guanyar-lo més que no pas per conèixer l'opinió dels ciutadans i, a vegades, pot passar que qui l'ha convocat l'acabi perdent. Si això passa en un país amb una cultura democràtica forta i arrelada és evident que pot provocar, com a mínim, un fort sotrac polític, però si succeeix en un lloc on aquesta cultura democràtica, malgrat les aparences, és feble, tampoc no passa res: s'ignora el resultat i endavant, com va fer França, i Europa de retruc, amb el referèndum del projecte de constitució europea del 29 de maig de 2005 on el NO va recollir el 54,68% de vots.
I les consultes populars, enteses com a eina de participació ciutadana, a vegades també tenen el seu què. La consulta del 9N, que no fou un referèndum, és fruit de la negació de l'estat espanyol als drets democràtics del poble català juntament amb una manca de valentia política dels nostres representants, que acabaran convocant un succedani al referèndum.
També trobem consultes populars que, per la qüestió mateixa que es posa, resulten senzillament immorals com és el de la consulta de Tortosa del proper 28 de maig, referent al monument franquista en «honor» als seus caiguts durant la batalla de l'Ebre. O d'altres que el que cerquen és de legitimar una actuació prèvia com a mínim dubtosa per diferents aspectes, com la consulta organitzada per l'Ajuntament de Perpinyà sobre què fer en el solar resultant d'enderrocar la rectoria de la Catedral de Sant Joan.
I una mica de tot això és el que trobem en aquesta consulta organitzada sobre el nom d'una regió que ningú nos ha pas mai demanat si la volíem i on la Catalunya Nord hi tindrà molt poc a dir.
Una consulta en què el cens no és territorial sinó estatal, pot votar tota persona que tingui un número de telèfon mòbil francès, així doncs tenen dret a vot parisencs, normands o bretons, però pas els empordanesos, menorquins o valencians. Una consulta per definició no vinculant, en la que un cop acabi el període de participació ciutadana seran els elegits regionals, el 24 de juny, que adoptaran una resolució sobre el nom que trametran al govern de París, que decidirà abans de l'1 d'octubre el nom de la nova regió. Una consulta que cerca a donar legitimitat a una nova divisió administrativa que no és més que la filla borda de la recentralització de l'estat. Una consulta en què els elegits pensen més en termes de màrqueting i de trobar un nom que vengui a l'exportació que no pas a un que correspongui al territori, la seva gent i la seva història. Una consulta on no votes una opció, les has de votar obligatòriament totes cinc per ordre de preferència. Una consulta on, en un principi, no hi havia cap opció que fes esment a la catalanitat d'aquestes terres i que únicament de resultes del rebombori sorgit es veuran obligats a incloure l'opció Occitanie-Pays Catalan, Una consulta on cap dels noms proposats no ho és en la llengua del País, tant l'occità com el català hi són completament absents, invisibles.
I, el que és pitjor, una consulta que ha desorientat de les seves prioritats als partits i moviments que creuen en un futur per la Catalunya Nord, abocats ara a una campanya per recolzar una de les opcions (Occitanie-Pays Catalan) més que no pas a treballar plegats pel que hauria de ser l'objectiu prioritari, el de tenir una administració pròpia i assumint una renúncia en acceptar la denominació «Pays Catalan», molt més light que no pas la cada cop més acceptada i utilitzada «Catalunya Nord».
El nom no fa la cosa i si els nord catalans volem ser presents no hi ha cap més altre remei que tenir-ne les eines. Si avancem cap a la creació d'una col·lectivitat territorial pròpia, amb voluntat transfronterera, els noms ja ho reflectiran. Altrament, un afegitó en el nom d'una regió francesa no és més que una altra forma de ser «l'accent catalan de la République Française»
I no, en aquesta pantomima jo no hi participaré.
[soliloquy id=”226398″]
