Enmig del distanciament progressiu entre polítics, partits i institucions, d’una banda, i ciutadania i societat civil, d’una altra, ens trobem sovint amb conceptes tan singulars com la cohesió social. Termes com aquest, volen dir molt o no volen dir res, però estan banyats en una gran ambigüitat i en un cert, elitisme lingüístic, que, a l’igual els mots anglesos en un locutor esportiu, sembla que atorguen classe i distinció a qui els pronuncia, per sobre dels demés.
Sigui com sigui, la cohesió social s’ha erigit –quasi sense crítiques- en la protecció contra l’independentisme. Tant els independentistes gradualistes com els unionistes apel•len indiscriminadament a la cohesió social, sense definir què és i què no, per rebutjar un exercici d’autodeterminació avui en dia. El concepte sense definició, sense explicació, és per a molts ciutadans –i potser també, polítics- com una paraula buida, com un acte de parlar per parlar. És a dir, negar l’autodeterminació sense justificar-ne el per què.
Definim-la, doncs. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, Cohesió social és la “vinculació dels membres d’una col•lectivitat entre ells mateixos i com a grup”.
Sorprèn, doncs, i de gran manera que algú es pensi que ara sí que hi ha cohesió social i que després d’un referèndum per la independència no n’hi hauria. Ara: A Catalunya, hi ha qui vota el PP, Ciutadans i fins i tot la Falange, però també Estat Català, el Partit Comunista i Esquerra, a part d’altres formacions, és clar. Som un grup?
No sé exactament –ho confesso- quins són els efectes suposadament diabòlics que s’esperen d’una fallida en el terreny de la cohesió social. Que uns parlin en castellà i els altres en català? Que uns votin dretes i els altres esquerres? Que uns vulguin unir-se a Espanya com a regió i altres vulguin la independència de Catalunya com a Estat europeu? Sí que podem afirmar, però, que ja tenim un laboratori que ha assajat en termes de cohesió social.
Arenys de Munt va emprar la consulta, eina democràtica que, segons els seus detractors, hauria d’haver aniquilat la convivència i la vida social de la població. El poble estava més que polaritzat: un 41% va anar-hi a votar (sis punts més que a les eleccions europees!) i un 59% va passar de la consulta per diferents raons (estava en contra, no hi podia assistir, no l’interessava, no es va assabentar, etc.). Tanmateix, aquesta extrema polarització no ha provocat cap aldarull ni cap terrabastall social, fins allà on coneixem.
S’ha alterat la cohesió social d’Arenys de Munt? Hi ha veïns que no parlen als altres perquè van votar NO o no hi van anar a votar? Posaria la mà al foc que la resposta és negativa per a les dues qüestions. Això provoca dues preguntes més: De què dimonis parla el president Montilla o en Duran quan alerten dels perills dels referèndums amb la cohesió social? I la més important: Què els impedeix –descartant ja un concepte buit i sense sentit- de fomentar la democràcia amb un referèndum participatiu?
