De desobediències fiscals i pressions negociadores

El discurs del cinquantè aniversari d’Òmnium Cultural, com era d’esperar, aportà una proposta interessant de desobediència fiscal. Era previsible. Després del protagonisme assolit en la manifestació del 10-J, l’entitat presidida per Muriel Casals havia de tornar a captar l’atenció mediàtica i no decebre a aquells qui, des de l’orfandat de la política, esperen una mena de lideratge cívic per a les transformacions radicals que requereix el nostre país.
Tanmateix, més enllà del titular, la factibilitat de “coordinar” una mena de desobediència fiscal, com a eina de pressió per assolir el tan anhelat concert econòmic, és prou discutible. Tècnicament, la viabilitat requeriria la intervenció de les institucions catalanes. I de fet, i com es podia preveure en el guió dels esdeveniments, el govern no ha trigat a desmarcar-se (a mitges entre la boca gran i la boca petita) de la proposta d’Òmnium. L’excusa, que en el delicat procés de negociació amb l’estat, no es poden mostrar les cartes.
L’experiència pujoliana del “peix al cove” fa pensar, ingènuament, que fóra possible una nova relació econòmica amb Madrid. Tanmateix, en política econòmica, sol haver una tendència patològica a mentir amb major intensitat que els pacients del doctor House. L’estat, tal com està configurat fiscalment i econòmica en l’actualitat, no podria prescindir de la cinquena part d’ingressos i de la quarta part de capacitat exportadora. Un concert a la basca suposaria el pitjor dels malsons per a qualsevol ministre d’Hisenda, car la viabilitat econòmica d’Espanya només seria possible si se suprimissin els privilegis fiscals a l’oligarquia financera que tradicionalment ha mantingut sempre. “No vam guanyar una guerra i una Transició per haver de pagar impostos”, que podria dir perfectament la duquessa d’Alba, rècord mundial de percepció d’ajuts europeus. Per tant, el concert econòmic català provocaria un conflicte intern d’imprevisibles conseqüències a Espanya. I les elits dirigents, els banquers, el gran empresariat, que no sap què és la contribució fiscal, l’entramat econòmic parasitari hispànic, serien capaços d’arriscar-se a un cop d’estat abans que transigir. Com ens ho recorda una coneguda cançó tradicional espanyola, “Antes muerta que sencilla”.
La desobediència fiscal, per tant, no és viable. Contràriament al que pensen molts catalanistes, l’estat espanyol disposa d’una maquinària recaptatòria i administrativa envejable, que només fa servir selectivament contra els seus ciutadans sense pedigrí. Espanya disposa de moltes lleis, tanmateix només les fa aplicar a aquells que li molesten. L’amenaça d’un boicot fiscal deu fer riure als descendents de la maquinària imperial, que durant generacions saben què és disposar d’un estat.
L’única eina que realment poden emprar les institucions catalanes per pressionar Madrid és el “coco” de la independència en plan seriós. És a dir, l’inici, per part del Parlament, de la tramitació d’una llei que, en el termini d’un parell d’anys, impliqui la declaració unilateral de la independència (amb un referèndum posterior a l’acte ). Encara que sembli mentida, jurídicament i política, aquest procediment és més factible.