La memòria és curta. De l’acord sobre el sistema de finançament al referèndum d’Arenys de Munt ha passat poc temps, només ha calgut un calorós estiu i una sorollosa polèmica sobre una possible manifestació davant la previsible la Sentència desfavorable del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya, perquè oblidéssim el que havia neguitejat la classe política durant el darrer any i escaig.
Però aquest cop no es tracta només d’una novetat de temporada, passatgera i efímera. Més aviat sembla l’inici d’un moviment de llarg recorregut. Perquè no es pot negar que la consulta popular d’Arenys ha sacsejat el debat polític fins al punt de tornar-nos a situar on érem abans del llarg i esgotador procés estatutari. La consulta ha situat els partidaris d’exercir el dret a decidir en una banda, i els qui volen tancar d’una vegada per totes la carpeta de les reivindicacions nacionals a l’altra banda. I per primer cop, l’eix que confronta aquestes dues bandes ja no és només en clau només social o només nacional. El nou eix que centra el debat polític preelectoral que va començar el 13 de setembre és el del dret a decidir.
No vull dir amb això que s’hagi tancat definitivament el tema del finançament, ja que encara queda passar la prova del cotó i aprovar una LOFCA que respongui als compromisos adquirits per part del Govern espanyol amb la Generalitat de Catalunya. Ni tampoc que abaixem la guàrdia davant una més que provable sentència desfavorable a l’Estatut per part del Tribunal Constitucional que haurem de respondre de manera contundent des del carrer i des de les institucions.
Però la consulta d’Arenys de Munt, i les que vindran, ha tingut la virtut de situar-nos davant el mirall i no hem pogut amagar el que som ni pensem cadascú de nosaltres. I davant del dilema d’exercir el dret a decidir no valen excuses de mal pagador, ni manifestacions feixistes, ni fiscals falangistes, ni les atàviques pors de qui es veu superat per la força de la participació popular.
I quan mirem enrere veiem que no fa ni sis anys i escaig que vam començar aquesta travessia i ja sembla que ha passat una eternitat. Esquerra va portar el canvi després de 23 anys d’autonomisme immobilista, va col·locar l’agenda sobiranista al centre del debat polític i va evitar l’enfrontament civil tot arrossegant al PSC al capdavant de la reforma de l’Estatut. En aquest curt marge de temps Esquerra va comprovar com Espanya ens tancava la porta federal als nassos, amb l’ajut inestimable d’Artur Mas i el famós ribot d’Alfonso Guerra.
Han estat sis anys llargs i costeruts, i la ciutadania catalana ha passat de l’eufòria al desencís. Una ciutadania que cada cop participa menys i que recela de la classe política que ens ha dut a un camí sense sortida. I si el Tribunal Constitucional dicta una sentència adversa a l’Estatut vigent, retallant-ne el contingut i limitant-lo a través d’una interpretació restrictiva, caldrà garantir la unitat de les forces catalanistes per plantar cara i rebutjar aquesta sentència a través de la mobilització i d’una nova consulta popular. I també caldrà que la ciutadania torni a sortit al carrer de manera massiva com ho ha fet en el passat.
La participació popular no està renyida amb la política amb majúscules, i a Arenys la ciutadania ens ha donat una lliçó de participació ciutadana. I sembla que l’eufòria es contagia a gran velocitat per tot el territori. Des de fa setmanes, han sorgit multitud d’iniciatives arreu del país per fer consultes com les d’Arenys de Munt, i tot fa pensar que durant els propers mesos viurem un esclat de consultes per la independència.
Algú ens podrà dir que fem volar coloms, que les consultes no es faran a tots els pobles i ciutats, i que aquestes no es realitzaran als als municipis més poblats. Però això no ens ha de distreure, del nostre objectiu, ja que si fem bé la feina, els que realitzaran les consultes seran molts i suficientment representatius perquè ja no hi hagi marxa enrere possible.
