La porta Occidental del temple romà dóna pas a una llum suau de febrer. Mentrestant, certs coloms prenen el vol davant el mur de la Mesquita, segurament espantats pels moviments bruscs d’alguns vianants. Considerat uns dels temples més importants per a l’Islam després de La Meca i Medina, la Mesquita Omeia és una construcció realment impressionant. Em dirigeixo a l’entrada per a turistes, em descalço, faig una passa endins i en notar el gèlid marbre blanc sota la planta dels peus busco amb ànsia alguna catifa salvadora. M’assec i recolzat lleugerament sobre una mil·lenària columna em dedico a contemplar l’immens pati amb pòrtic de dos pisos. Em sento còmode, no tinc pressa. Uns vailets juguen com ho farien al pati de l’escola mentre els fidels deambulen pausadament amunt i avall. Falta poc per a l’oració de migdia i el sol comença a escalfar. Entro a l’oratori, una sala rectangular amb tres passadissos d’estores allargassades i làmpades ornamentades. Una breu fila de sunnites esperen amb ànsia veure el sepulcre de Sant Joan Baptista coberta per una cúpula de marbre verd. Abans de marxar, els rudimentaris altaveus dels tres minarets projecten els primers versos de l’oració. Em calço de nou, recupero l’escalfor als peus i acabo engolint un shwarma improvisat a les escales de la mesquita.
Article de www.rcapdecreus.cat
