Dilluns, 20 de setembre de 2021 - Edició 1152
La República

Cristina de Borbón, còmplice necessària

 Aquest any 2012 va camí de convertir-se en l’annus horribilis de la monarquia espanyola. Si l’octubre passat la institució suspenia per primera vegada a l’enquesta del CIS, el novembre esclatava […]

Josep Maria Vall
Josep Maria Vall 13/01/2012

 Aquest any 2012 va camí de convertir-se en l’annus horribilis de la monarquia espanyola. Si l’octubre passat la institució suspenia per primera vegada a l’enquesta del CIS, el novembre esclatava el cas Urdangarín (el saqueig ducal podria superar ja els 16 milions d’euros) i el desembre el discurs televisiu del rei va ser el menys vist dels darrers anys.

La desafecció de bona part de la societat catalana vers el cap d’estat i família és més acusada que mai, i progressa paral·lelament amb l’auge del sentiment independentista: les recents crides a la independència de Jordi Pujol i Josep Carreras són prou significatives. Arreu de Catalunya es torna a respirar un esperit republicà com no es flairava des de la Transició.

Prova d’això és que algunes forces polítiques sobiranistes han tornat a liderar el clima antimonàrquic, igual que en el primer terç del segle XX: ERC ha presentat una bateria de 100 preguntes sobre la monarquia al Congrés, les CUP insten als ajuntaments a pronunciar-se sobre l’abolició de la monarquia i SI ha destapat la connexió d’alguns patrocinadors de l’irregular Instituto Nóos amb la Fundació Príncep de Girona, presidida pel príncep hereu Felipe. Serà aquesta entitat, teledirigida des de Madrid però impulsada per botiflers gironins, un segon Nóos?

Ara, s’espera amb impaciència la declaració com a imputat d’Iñaki Urdangarín, per presumptes delictes de prevaricació, frau, malversació i falsedat documental. I cada dia que passa, salta a la premsa nova informació relacionada amb la luxosa i descarada vida de rei del pelotazo que duia el yernísimo. Evidències que cada vegada qüestionen més la teoria “oficial” que la família reial desconeixia completament les seves activitats presumptament delictives.

A la cúspide de la piràmide, Juan Carlos de Borbón, sota un estudiada aparença de vivalavirgen i penques simpàtic, amaga una personalitat astuta i calculadora que durant 36 anys ha sabut aplicar magistralment allò de que “el millor truc del Diable va ser fer creure a tothom que no existia”.

Fa poc s’ha sabut que una filtració il·legal a l’oficina Anticorrupció va alertar a la Jefatura del Estado el passat 7 de novembre que es registraria la seu de Nóos. El dia següent probablement ja sabia la gravetat de la situació per la gran quantitat de documentació incautada. Així, el rei va fer venir amb caràcter d’urgència el gendre de Washington el dia 11. La trobada havia de ser secreta però Urdangarín no va passar desapercebut a l’aeroport de Barajas i la reunió es va fer pública.

Als despatxos de la Zarzuela, en un ambient tens i crepuscular, Juan Carlos i Felipe li recriminen no els negocis presumptament delictius sinó que hagi deixat tantes pistes. Urdangarín, que es creia intocable com el sogre i el cunyat, es mostra desafiant i els espeta: “Aquí todo el mundo hace lo que quiere y yo también” (El Mundo, 24/12/2011). L’escena, pròpia d’una pel·lícula de mafiosos i gàngsters, podria haver estat extreta perfectament d’El padrí o d’Un dels nostres.

Que, com es diu a Madrid, “todos están en el ajo” ho corroboren diversos mitjans de comunicació i les afirmacions de l’exsenador basc Iñaki Anasagasti, bon coneixedor de les intrigues que es couen a la Villa y Corte: “El tiempo nos ha dado la razón. Esta Monarquía protegida por la censura ha hecho crack y ha demostrado que es una Monarquía corrupta y si el yerno ha hecho lo que le imputan ha sido porque se creía impune e inmune como el suegro. Y solo ha repetido lo que veía en Casa.”

A contracor, veient que l’escàndol a esquitxat a tota la institució, el Borbó decideix “carregar-se” el gendre apartant-lo aparentment de la Casa Real. Al mateix temps, des de cercles monàrquics es vol fer creure que Urdangarín ha enganyat a la família en ple i que ningú d’ells en sabia res. Tot és comèdia. A la reina Sofía li va faltar temps per anar a visitar i expressar el seu suport als Ducs de Palma a Washington.

Després vindrà l’infame missatge de Nadal, on el monarca pronuncia una de les frases més cíniques i falses del seu regnat: “La justicia es igual para todos”. I ho diu ell, que està per sobre de la llei, i que constitucionalment és una figura inviolable i no està subjecte a cap tipus de responsabilitat! Perquè la demencial Constitució espanyola impossibilita que el rei pugui ser encausat judicialment, ni que cometés el més execrable dels crims. Una impunitat total que li ha permès assolir una gran fortuna econòmica (prop de 1790 milions d’euros segons la revista Forbes) i disposar d’unes prerrogatives, com a mínim, inquietants.

Així, Juan Carlos, com un dictador tercermundista, ha fet ús privatiu dels serveis d’informació de l’estat -sense cap tipus de control parlamentari- fins el punt que el periodista Fernando Rueda ha arribat a dir que el CNI “es el órgano de información del rey”. Franco estaria orgullós del seu hereu.

Rueda, en el seu llibre Las alcantarillas del poder, afegeix: “Si bien el servicio de inteligencia depende de La Moncloa, sin duda en estos años las mejores relaciones de sus directores han sido con La Zarzuela. Que la persona mejor informada de España haya sido siempre el monarca és merito indudable de don Juan Carlos, pues en ninguna ley, orden o decreto figura que el CNI sea el órgano de información de la Jefatura del Estado”. Esborrona saber que algú que va matar el propi germà -el malaguanyat don Alfonsito- i que gaudeix assassinant animals indefensos com el pobre osset Mitrofan, pugui arribar a tenir un poder tan incontrolat i absolut.

I ara ens volen fer creure que aquest Gran Germà Número U del regne, tan ben assabentat de la vida dels altres, no sospitava res de les activitats del seu gendre? Que no sabia que utilitzava el palau de Marivent, residència oficial dels borbons a Mallorca, com oficina comercial? Que pressionava empreses públiques i privades pel fet de ser membre de la família reial? Que no va encobrir les seves presumptes activitats irregulars i no li va preparar un pla de fugida?

El Borbó no va moure un dit fins que les primeres investigacions judicials efectuades a finals del 2005 van ser destapades pel diari El Mundo ara farà sis anys. Va ser llavors quan el rei va encarregar a José Manuel Romero, comte de Fontao, que investigués els punts febles dels negocis del yernísimo. L’auditoria recomanava que Urdangarín es desfés de la presidència de Nóos i desaparegués d’escena. La situació era tan alarmant que fins i tot el comte va haver de rellevar Undargarín al davant de la fundació Areté per liquidar-la sense fer soroll.

El monarca, enlloc de posar tota aquesta informació a disposició de la Fiscalia, va optar per tapar els negocis “poc exemplars” de don Iñaki, titulat per ESADE, i ajudar-lo a eludir l’acció de la justícia. Així, poques setmanes després a que renunciés a la presidència de Nóos, va ser fitxat com a delegat de Telefónica Internacional, després que Juan Carlos pressionés a César Alierta, president de la companyia, que el mantindrà en el càrrec mentre la Zarzuela ho vulgui. 

Com és que després de l’ensulsiada, Telefònica ha mantingut Urdangarín en el càrrec? El Confidencial, citant la declaració d’una font propera a Alierta, va publicar: “si la Casa del rey pidió a Telefónica que contratase a Urdangarín y lo enviase a Washington, también tiene que ser la Casa del rey la que le diga a Telefónica cuándo debe destituirlo”. També està esperant Sandro Rossell ordres de la Zarzuela per donar de baixa el Duc de Palma-Arena com a patró de la Fundació del Barça?

No sabem exactament què li va dir Juan Carlos a Alierta, però no devia ser gaire diferent de la conversa que va tenir amb el responsable de La Caixa per endollar sa filla Cristina. La periodista Pilar Eyre explica l’escena: “Fue hace casi 20 años cuando don Juan Carlos invitó a su amigo Luis Monreal, entonces presidente de la Fundación La Caixa, a comer en Zarzuela. En los postres, puro en ristre y con gran aparato de golpes en la espalda, les espetó: “¡Hombre, Luis, ya que estás aquí, a ver si le encuentras algo a la infanta, que quiere irse a vivir a Barcelona!”. Este algo han sido 200.000 euros anuales y un puesto muy interesante, directora del Área Social”. Aquesta és la meritocràcia borbònica!

Però això no és tot. A cap treballadora de La Caixa se li hagués permès mantenir el seu lloc de treball amb un absentisme laboral tan excessiu i descarat com el que Cristina s’ha permès des de que viu a Washington amb el seu soci.

Perquè la infanta Cristina ha estat sempre vinculada als negocis del seu marit. Abans d’involucrar-se amb Nóos, ja havia fundat amb Urdangarín la societat d’assessorament empresarial Namasté 97, on va tenir la sang freda de posar com accionistes a dos dels seus fills menors d’edat, Juan i Pablo Nicolás, llavors de 3 i 4 anys respectivament.

Després va ser membre de la junta directiva de l’Instituto Nóos en l’època dels presumptes delictes. També en aquests anys el secretari personal de les infantes i home de confiança del rei, l’advocat Carlos García Revenga, era el tresorer de Nóos i la policia judicial ha trobat proves documentals que havia fet gestions per a Urdangarín des del mateix palau de la Zarzuela.

I per rematar, la infanta ha estat secretària del consell d’administració -ostentat el 50% de la propietat- de la immobiliària Aizoon, empresa utilitzada per desviar fons públics segons la investigació judicial. Diners que en part haurien servit per comprar i reformar el seu propi palauet al carrer Elisenda de Pinós, al luxós barri de Pedralbes, on Aizoon també hi tenia la seu fiscal.

Segons informa El Mundo (13/1/2012) aquesta societat, clau en l’entramat de Nóos, li havia incrementat espectacularment els beneficis en només tres anys: 380 vegades la inversió econòmica inicial. És estrany que no es miri mai el compte corrent una treballadora de La Caixa! Encara hi ha algú prou innocent per creure que Cristina de Borbón no en sabia res de les activitats del seu espòs?

Les informacions que han transcendit a la premsa indiquen que ella podria haver estat un dels còmplices necessaris en les activitats presumptament fraudulentes del seu consort. I llavors es formulen les grans preguntes: com és que la infanta (“la nostra”, com li deien alguns imbècils) encara no està imputada en el sumari? Com és que no se l’ha citat a declarar ni com a testimoni?

Després d’analitzar alguns exemples dels grans “servicios” que ens presta la Corona, es fa difícil emetre una opinió sincera sobre els sàtrapes de la Zarzuela sense entrar en conflicte amb el codi penal. Però potser no cal afegir res més a les paraules d’algú que els ha conegut força bé, el coronel Amadeo Martínez Inglés, que en una carta oberta adreçada a Su Majestad ha qualificat la dinastia regnant de “banda de borrachos, puteros, idiotas, descerebrados, cabrones, ninfómanas, vagos y maleantes”.

Històricament, a Espanya, la monarquia ha representat opressió i decadència. A Catalunya, a més, empobriment econòmic i un continuat intent de genocidi cultural i lingüístic. A la vista dels fets, el temps de contemporitzar amb el règim borbònic ha caducat. Avui, defensar la continuïtat del sistema heretat pel franquisme és èticament inadmissible. La identificació dels borbons amb la corrupció, el nepotisme, la injustícia, el clientelisme i la desigualtat és massa forta com per que qualsevol ciutadà de bé vulgui que es mantingui aquest muntatge institucional tan degenerat i pervers.

Els greuges del passat però sobretot els del present fan l’alternativa republicana –símbol de llibertat, transparència i igualtat- més necessària i urgent que mai.

PS. Acabo tornant a demanar a la direcció de TVC l’emissió una vegada per totes del reportatge “maleït” Monarquia o República?, tot desitjant almenys un parell de coses per aquest 2012: Salut i República!