Divendres, 18 de juny de 2021 - Edició 1058
La República

Criden “¡Viva Franco!” als turistes catalans – Part 1

Sembla mentida, oi? Jo també no m’ho acabava de creure però així és. Us vull explicar la següent història ara que vénen vacances de Nadal i potser algun de vosaltres […]

Gerard Sesé
Gerard Sesé 10/12/2007

Sembla mentida, oi? Jo també no m’ho acabava de creure però així és. Us vull explicar la següent història ara que vénen vacances de Nadal i potser algun de vosaltres fa un viatget, com per exemple a Egipte.

Hi ha moltes coses a analitzar. Per tant, aniré al gra. Primer us explico una de bona i després… una de dolenta.

Jo ara fa tres estius (com passa el temps, mare meva!) vaig anar de viatge familiar a Turquia. Sí, com molts de vosaltres sabeu, des de fa uns anyets (això mateix, 3 o 4) Turquia és un destí que podríem dir que “està de moda”, i no precisament per les característiques del seu país ni per cap esdeveniment en concret, sinó pels excel•lents preus que ofereix al turista mig. Quan he explicat a amics i companys, coneguts i saludats que vaig viatjar a Turquia un estiu, molts m’han contestat, “ostres, jo també!” I fins i tot aprofundint en el viatge hem vist que coincidíem en itineraris…

El cas és que estàvem amb la família al bell mig d’Istambul, concretament al mercat de les espècies. Les olors, els colors, la multitud de gent… eren quelcom exòtic que captiva a qualsevol occidental. Anàvem passejant per les tendes i botigues i cada cop els turcs ens preguntaven d’on érem. De fet, la pregunta s’esvaí ràpidament perquè corria com un llamp la veu entre els botiguers que el grup que s’acostava era “espanyol”. Així, quan passàvem per davant cridaven: “español? Tu ser español? Ven, ven!”.

Evidentment, quan em feien aquesta pregunta jo deia: “Jo no sóc espanyol, sóc català”. I per sorpresa meva i de tota la meva família i encara més de tot aquell grup (la majoria catalans) gairebé tots els botiguers començaven a dir: “Oh, Catalunya, que bonic. Que passa neng! Adéu Andreu! Visca el Barça”. Tal qual, i en català. Però encara va ser més impressionant quan ens començaven a dir les espècies en català, i perfecte! “Tenim te verd, vermell, de taronja, de poma…” o també “vols pebre? Tinc herbes per fer salsa”.

Era impressionant. Una passada! Els turcs et parlaven en català. Fou tan al·lucinant que no em vaig poder aguantar i vaig fer una foto a una botiga d’estores. La foto és la que teniu allà dalt. El català al mateix nivell que l’Italià, i usat com a reclam turístic.

I això què vol dir? Moltes coses. Anem a pams. Primer vol dir que la societat catalana és molt dinàmica i que com a cultura té inquietuds i afany de viatjar i descobrir nous móns. També vol dir que som un turista que compra. Però encara millor, això significa que són molts els catalans que ens reivindiquem com a tals. Són molts els que han dit “jo no sóc espanyol, sóc català” i ha obligat als venedors ha empescar-se-les totes per atreure al turista català, tan nombrós. Vol dir que els turcs s’han adonat que existim com a cultura i nació després que tants i tants catalans li hagin dit “jo, català”.

Però ara ve la mala notícia. Un cop has explicat què ets i d’on ets, si llavors no compres res et vénen també amb els tòpics. “Catalan agarrado”. Que si el català no paga, que si és un rata, etc… El fet més greu, però, li passà a una de les meves millors amigues… quan aquest estiu viatjà a Egipte i…

Continuarà