Escapant d’un tall d’anuncis del ‘Tu diràs’ de Rac 1 vaig anar a parar a COM Ràdio just quan un locutor que s’identificà com a periodista de El Periòdico desglossava el finançament de la pel·lícula Pa negre. La suma resultant d’aquesta operació era d’uns quatre milions d’euros i va afirmar que la majoria d’aportacions eren en forma de crèdits susceptibles de transformar-se en subvencions la qual cosa demostrava que el cinema català no era una indústria.
Els enemics de la cultura catalana són insaciables! Aquest periodista -a qui COM ràdio li tolera una dicció i una sintaxi catalana infumable, aquella mena de catañol barato i no evolutiu que fan servir in eternum alguns castellano parlants per sortir del pas i cobrar tertúlia- no només s’esforçava en minimitzar la importància històrica del triomf de Pa negre a España sinó que ho feia amb els rancis arguments de la rendabilitat i les subvencions.
Es pot valorar el negoci del cinema des de molts angles, opinar sobre la seva oportunitat política a dia d’avui i al llarg dels anys, fer-ne un balanç en termes de despesa pública i fins i tot analitzar-ne la transparència o si és prescindible la despesa en ajudes als films catalans en castellà o coproduïts amb España. Però deduir des d’un mitjà públic com la Com que els crèdits i les subvencions públiques no autoritzen el cinema català a ser qualificat d’indústria ja és caure en una demagògia barroera que només s’explica si té com a finalitat enterbolir els seus recents i espectaculars èxits.
Aquest home hauria d’aclarir si sap on van a parar els imports d’aquest finançament. Realment ignora que hi ha hagut moviment de factures, d’iva, d’IRPF, de seguretat social…? No s’adona que l’excel·lent manufactura de Pa negre, reconeguda fins i tot pels acadèmics espanyols que l’han premiada en gairebé totes les especialitats tècniques, no hauria estat possible sense el suport d’una indústria catalana audiovisual consolidada… o creu de debò que se l’han inventada a corre-cuita per a fer Pa negre i a continuació desmuntar?
Fa pena repetir-ho però el cinema català té escoles de formació de nivell universitari que incideixen en tots els nivells tècnics de la producció, empreses productores de formats i especialitats competitius, laboratoris especialitzats en tecnologies digitals, creadors reconeguts internacionalment i així ens podríem sxtendre en estructures oficials de promoció, proactivitat amb les teles, integració amb altres sectors com la literatura, la història o la sociologia. Ficcions i documentals manufacturats a Catalunya i els seus professionals freqüenten des de fa molts anys els festivals i mostres de tot el món. I la Isona Passola, la productora de Pa negre, n’ha estat una de les més actives participants.
Precisament la sra. Isona Passola, com empresària, mostra un dels perfils més exemplars d’aquesta indústria. Estructurada la seva activitat des d’una perspectiva internacional, decididament europea i mediterrània, no ha arribat a Pa negre per casualitat. Sap què és la cultura catalana, quins riscos l’assetgen, disposa de moltes de les claus que l’activen. Filla d’un “agitador” constructiu – figura cultural important en la història de l’entreniment en català- la Isona ha treballat sempre amb una visió competitiva però mantenint el rigor per mitjà dels vincles entre els films i la novel·la i aprimant i engreixant la seva empresa en constant i atent equilibri amb l’entorn, amb les possibilitats de mercat. Actitud més moderna, impossible. I això sí, sempre arrelant. Amb el mateix director, l’Agustí Villaronga, ja va encertar amb El mar. I el més significatiu del cas: ella no és l’única mostra de la vitalitat dels productors del cinema català, una indústria cultural que camina amb pas ferm, malgrat la crisi greu que l’assetja, cap a l’excel·lència.
