Divendres, 24 de setembre de 2021 - Edició 1156
La República

Coneixeu el Projecte Castor?

Probablement no perquè des de que el 2 d’agost de 2007 es va publicar al BOE l’inici de les negociacions que unilateralment portava l’ajuntament de Vinaròs amb l’empresa ESCAL UGS […]

Meritxell Algueró
Meritxell Algueró 01/11/2009

Probablement no perquè des de que el 2 d’agost de 2007 es va publicar al BOE l’inici de les negociacions que unilateralment portava l’ajuntament de Vinaròs amb l’empresa ESCAL UGS SL per engegar aquest projecte d’emmagatzematge de gas natural, tot l’assumpte sembla cobert d’una tupida manta.

Aquest obscurantisme, el recel de l’empresa a fer públic el text definitiu del projecte, la manca del preceptiu estudi d’impacte, els dubtes sobre la seva viabilitat i sostenibilitat, la manca de plans complets de seguretat i evacuació, la falta de sensibilitat i de diàleg de l’empresa i l’ajuntament vinarossenc que en cap moment va informar els municipis veïns que en resultaran afectats (sobretot Alcanar, però també Ulldecona, La Sénia o La Ràpita), aquesta manera irrespectuosa i prepotent de fer les coses (dues empreses relacionades amb l’obra ja han estat expedientades) va indignar els ciutadans i va propiciar la seva mobilització cristalitzant en la creació de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia.

Des de bon començament la Plataforma es va posicionar amb tota la seva energia en contra del Projecte Castor per considerar que és una activitat lesiva per al conjunt d’interessos del territori senienc i que, a més a més, incompleix la legislació vigent, tal com es reflecteix en els manifestos, al·legacions, articles, comunicats, webs, mobilitzacions, recollides de signatures, etc. que, des d’aleshores porten a terme.

En què consisteix, doncs, el polèmic projecte? Es tracta de posar en marxa un dipòsit submarí de gas natural (el més gran de la Península Ibèrica i el segon d’Europa), amb una planta marina i una altra de terrestre, les canonades que connecten les instal·lacions i les línies elèctriques que els subministren l’energia.

De forma resumida (i segons les alegacions a la versió preliminar del “Estudio Estratégico / Informe de Sostenibilidad Ambiental y Estudio estratégico Ambiental del Litoral Español para la Instalación de Parques Eólicos Marinos”, de Javier Balada, del Partit de Vinaròs Independent) el cicle és el següent:

En primer lloc s’agafa el gas natural (comprimit a 100atm) del gasoducte estatal de Sant Mateu i La Jana. Es rep a la planta de tractament terrestre, a 2km de la costa i a 1,5km del nucli urbà d’Alcanar. Es canalitza amb una canonada submarina de 75cm de diàmetre situada dins una rasa de 2m d’ample i 5m de fondària, fins una instal·lació addicional que comprimeix el gas a 230atm. S’injecta a les bosses subterrànies de l’antic jaciment petrolífer marí anomenat Amposta, a 21km de la costa, davant de Vinaròs i Alcanar, a 1.800m sota el mar. Aquí s’acumula i quan s’ha de fer servir, es deshidrata i s’envia per una altra canonada (igual a l’anterior) fins la planta de tractament de terra, on se’l depura i se’l torna a la xarxa de gas estatal.

L’envergadura del projecte és tal que es preveuen expropiar 277.727m2 per a la planta terrestre, 172.577m2 d’ocupacions temporals i 33.090m2 de servituds forçoses de pas entre les dues instal·lacions i la xarxa estatal, afectant un conjunt de 153 finques.

Només amb aquestes dades no és estrany que la gent d’Alcanar (d’on són el 80% de propietaris afectats per les expropiacions) i de la resta de pobles de la zona (fins i tot del mateix Vinaròs malgrat ser-ne l’ajuntament negociant) estiguin justificadament amoïnats.

Destaca la magnitud del projecte, la clara desproporció amb el petit territori on es vol enclavar. És una obra faraònica, amb un deix imperialista que recorda temps passats en els que l’únic impacte a tenir en compte era la perdurabilitat en la memòria de la gent del dictador de torn. El fet, per exemple, que hagi estat declarada una obra “de interés nacional” (nacional espanyol, s’entén) redueix el consens a la mínima expressió i fa que les expropiacions puguin ser forçoses.

Destaca el menyspreu per la salut dels habitatns de la zona i pel seu medi natural. Cal recordar que parlem d’una indústria de gas comprimit, tòxic, inflamable i explosiu. Que es poden produïr deflagracions, fuites, explosions, abocaments d’hidrocarburs (procedents de l’antic pou petrolífer on es calcula que hi resten de 3 a 5 milions de barrils de cru residual), contaminacions del sòl, els aqüífers i l’atmosfera. Que les xemeneies de la planta terrestre emeten multitut de compostos contaminants per la contínua combustió del gas, causants de pluja àcida, efecte hivernacle, malalties respiratòries, cardiovasculars i al·lergèniques.

Cal tindre en compte també l’afectació a l’aigua del mar, a les platges, al fons marí, a les zones de pesca, als vivers de moluscs, l’impacte sobre el Delta de l’Ebre i sobre espais naturals rellevants com el tram final del riu Sénia. Ja sigui mentre durin les obres ja sigui després, per l’activitat habitual de la indústria i per les servituds permanents. No de bades l’empresa ESCAL UGS SL ja ha començat els tràmits per inscriure’s al “Registro de Grandes Productores de Resíduos Peligrosos”.

Malgrat, però, que les pèrdues sobre l’activitat pesquera han estat reconegudes fins i tot per ESCAL UGS SL, no han estat valorats suficientment aspectes com la destrucció d’hàbitat d’espècies protegides, l’afectació sobre els esculls artificials que són el viver d’espècies piscícoles d’un elevat interès comercial o els canvis en la qualitat i turbidesa de les aigües litorals que, a més a més, repercutiran negativament en el turisme.

Tampoc és pot desestimar la fortíssima impressió visual de la planta de tractament i l’heliport (si, també un heliport) que ocuparan 82.712m2, les xemeneies (fins 28m d’altura) i les dues línies elèctriques de molt alta tensió que calen per garantir el subministrament d’energia (enllaçaran amb la de Girona?).

Estan per estudiar les afectacions al patrimoni arqueològic que comportaran les obres i l’emplaçament definitiu, tant al jaciment de La Moleta del Remei (“Monumento Histórico-Artístico de Interés Nacional” des de 1979) com al jaciment de Sant Jaume – Mas de’n Serra, un dels més importats del país, o a les pintures rupestres d’Ulldecona (protegides per la UNESCO).

És també una obvietat el greu impacte sobre l’agricultura de la zona ja que la construcció de la planta terrestre, les diverses rases i les servituts permanents que comporta el pas de les canalitzacions es faran sobre sòl agrícola de regadiu (més aviat escàs al nostre país) i que actualment està en plena producció. Així doncs, no només es destruiran centenars de jornals de cítrics i horta, també es perdrà el seu rendiment per sempre més i es condemnarà tota la comarca a quedar fora de les denominacions de qualitat, per culpa dels contaminants produïts per la planta de gas.

Finalment, però no menys important, hem de considerar la inquietut social provocada per l’acumulació d’obres productores d’energia en un espai reduït. Recordem que la central nuclear de Vandellòs es troba a només 45km en línia recta i la d’Ascó a 60km i que hi ha un risc d’efecte dominó, és a dir, un accident en qualsevol d’aquestes indústries podria provocar una cadena d’accidents en les altres. I no oblidem que va ser aquí, al terme municipal d’Alcanar, on el juliol de 1978 es va produïr la catàstrofe del camping Els Alfacs, amb el tràgic balanç de 210 persones mortes i moltíssimes més greument ferides.

De debó que cal? És necessària aquesta indústria perillosa que sembla feta a mida per torpedinar els tres sectors econòmics que basteixen l’economia de la zona: la pesca, l’agricultura i el turisme? Per què quan la resta del món civilitzat camina cap a la Tercera Revolució Industrial aquí s’escull el camí diametralment oposat? Per què quan Europa aposta per l’ecoturisme aquí s’obta per oferir als visitants un “skyline” de xemeneies fumejants, brutícia d’estalzim i pudors perverses?

Hi ha especialistes com Josep Oliver (Catedràtic d’economia aplicada de la UAB) que ens expliquen que “les Terres de l’Ebre tenen un gran potencial turístic i agrícola” i també que “el sector primari és un dels camins a explotar per sortir de la crisi econòmica a les comarques de l’Ebre. Però ningú a Madrid se l’escolta.

Afortunadament encara queda alguna esperança ja que, tal com publicava el Directe.cat dilluns dia 19, la Comissió de Peticions de l’Eurocambra ha acceptat la denúncia de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia per tal d’analitzar el projecte, després del “silenci” de les administracions catalana i espanyola. Confiem en la feina dels eurodiputats catalans, en els seus equips de treball, en gent com l’Oriol Junqueras (incansable defensor d’aquestes terres). Confiem que tots plegats siguin el bastió que rebutgi atacs com aquest, perquè el Projecte Castor és un monument al menyspreu per la nostra terra i la nostra gent. Perquè si perdem l’agricultura, la pesca i el turisme, senyors, ja no ens quedarà res per perdre.

Meritxell Algueró i Mauri
Tortosa (Terres de l’Ebre)

Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia
Alcanar.net
La Tercera Revolució Industrial