La imatge dels mossos segadors alçant el braç i descarregant bons cops de pal contra les cames i els cossos d’un camp de persones sense distingir-ne el sexe o l’edat i esquitxant el terra amb taques de rosella (taques de color damunt d’un mantell virolat de verdor), posen al descobert una mentida preocupant.
A la novel·la Les memòries de Fèlix Krull Thomas Mann va escriure: Segons la meva teoria, tot engany que no es fonamenti en una veritat superior i que no sigui altra cosa que pura mentida, resulta barroer, imperfecte i susceptible de ser descobert al primer cop d’ull. L’engany només té perspectives d’èxit i de veritable eficàcia en els homes que mai atorgarien el nom d’engany a allò que fan, sinó que ho consideren el guarniment d’una veritat molt viva per bé que no absoluta en l’esfera de la realitat, una veritat proveïda dels senyals materials necessaris per tal que el món la pugui reconèixer i honorar-la com a tal cosa.
El flash de la policia catalana avançant metòdicament i violenta contra la gent de la plaça de Catalunya, segant amb posat implacable i amb un rigor professional desproporcionat, t’obliga a considerar aquest Govern com un enemic de la llibertat de pensament a Catalunya atès que els enemics de la llibertat de pensament es distingeixen per la facilitat amb que utilitzen la violència davant d’una protesta, en aquest cas per netejar una “molesta” expressió col·lectiva pacífica acampada en una plaça , sense ni tan sols intentar una pacient i civilitzada mediació o una adequada canalització democràtica del sentiment de protesta plantejat.
Per comptes de potenciar la unitat nacional, amb accions deplorables com aquesta el que s’aconsegueix és trencar els processos de convergència civil que tant necessita aquesta nació que vol ser-ho plenament i retardar la consolidació de la necessària solidaritat popular sobiranista. El govern sembla defugir el fet que no som españols estrictes, que som catalans i que ens distingim des de fa temps per la defensa dels valors cívics i no s’hauria d’esforçar tant en voler acostumar la ciutadania a baratar una administració ferma a canvi d’una política de restriccions de llibertat. A aquestes alçades del partit no es pot abocar la nostra policia al deshonor cívic. La nostra és una policia educada en el valors ja des de l’Escola de policia de Mollet, uns valors policials que també són els europeus, i és d’una banalitat perillosa ordenar una acció de “segueu arran”, però no de segar arran tal i com ho planteja l’himne sinó contra un ampli grup de ciutadans que estan en un espai públic expressant cívicament el que pensen.
Quan apareix la violència policial injustificada al carrer es fa palès que qui mana té una idea poc precisa de quin és el paper de la policia en una societat moderna, que no valora els efectes positius de la mediació en un conflicte i el que és més greu, que en el seu cap no hi impera un sentit constructiu democràtic de país sinó un dèficit preocupant d’autoritat moral. De quina llibertat parlem quan parlem de llibertat? No és bo oblidar que quan un catalanista crida o pensa Visca Catalunya, lliure! no està expressant només un desig de llibertat portes enfora sinó que també reclama poder disfrutar de la qualitat de vida i de progrés democràtic que proporciona la llibertat viscuda de portes endins.
La llibertat només es pot limitar en nom de la llibertat, diu John Rawls i guiats per aquest admirable principi es pot afirmar que s’ha abusat de l’obediència deguda del cos policial fent-los protagonistes d’una acció repressiva contra la llibertat de pensament i que paral·lelament s’ha fomentat un innecessària divisió entre la ciutadania, propagant als mitjans- ni més ni menys que des de presidència- la nixoniana idea de la silent majority, aquella tesi reaccionària que deia que hi ha una majoria que calla, una majoria silenciosa que representa l’exemple a seguir i donant a entendre que aquesta majoria veu amb bons ulls i avala calladament que s’agredeixi la minoria que actua i protesta.Però de fet és un error molt gruixut del govern haver triat aquesta tesi perquè avui la majoria silenciosa de les pimes, els emprenendors i els quadres pateix molt directament la crisi i segurament comparteixen molts dels plantejaments dels indignats, sobretot els que fan referència a la necessitat de renovar la política. En qualsevol cas, si el tarannà ideològic del govern troba en clàssics com Nixon la seva font d’inspiració estratègica més que sortir del túnel el que farem serà un viatge de retorn al cor de les tenebres.
