Barça: paisatge després de la batalla

Com el conqueridor que s’ensenyora del camp de batalla, Josep M. Bartomeu ha estat investit president del Barça per a les properes sis temporades. L’aval del 54,63% dels vots (25.823) front el 33,03% (15.615) del seu principal rival, Joan Laporta, l’ha fet obtenir una victòria incontestable a les urnes.
Molt enrere queden els altres dos aspirants, Agustí Benedito –potser el gran perdedor del 18-J- que ha vist com els més de cinc anys que duia preparant-se per a l’ocasió han estat estèrils, i Toni Freixa, que ha obtingut menys vots que avals.
Des del punt de vista esportiu i politològic, i més enllà de les preferències personals de cadascú, és interessant analitzar els errors i encerts de cada candidatura per extreure’n les oportunes conclusions.
Bartomeu era a priori el candidat menys carismàtic, el que pitjor s’expressava en públic, exercint la presidència per l’espantada de Sandro Rossell, encara no estava legitimat per les urnes i havia quedat esquitxat per la imputació en el cas Neymar. El seu equip de campanya era plenament conscient de les seves febleses i van aconsellar-li, encertadament, mantenir una estratègia conservadora.
De fet, el seu gran trumfo era el Triplet, un èxit històric per al club, i que ha estat decisiu alhora de vèncer tan folgadament a Laporta, l’únic contrincant que va arribar a inquietar-lo. Per aquest motiu va evitar en tota la campanya el cos a cos, a excepció del debat de TV3, on si bé no va vèncer, aconseguí escapolir-se amb prou habilitat dels temes més espinosos i no va acabar d’estar mai contra les cordes.
Aquest debat -que va ser decisiu precisament perquè no va ser-ho- hagués pogut ser el gran punt d’inflexió de la contesa però aquella nit a Laporta li va faltar mossegada i va perdonar massa. Amb tot va guanyar el debat per la mínima, i es van incrementar les seves possibilitats de triomf atès que l’enorme distància que el separava de Bartomeu s’anava reduint dia a dia.
Vist amb certa perspectiva potser a Laporta, malgrat la meritòria campanya llampec que ha fet, li va mancar més temps de precampanya per exposar el seu programa. Va dubtar en excés, i la tardança en fer el pas de presentar-se va permetre als rivals acusar-lo d’improvisació. Ja va avisar Simón Bolívar que “vacilar es perderse”. També la reacció majoritàriament adversa de la premsa esportiva i generalista va jugar en contra de la candidatura laportista.
En totes les batalles, siguin polítiques o militars, hi ha el que es coneix com a punt d’inflexió, el moment clau en que un bàndol comença a imposar-se sobre l’altre sense possibilitat de retop. Quin va ser aquest moment en les eleccions al Barça? Anem a analitzar-ho tenint en compte que la candidatura continuista partia de força més avantatge sobre la resta, bàsicament per l’enorme succés esportiu de la temporada i la força mediàtica que li donava una premsa majoritàriament favorable.
El dijous 16 de juliol va ser decisiu. Laporta es presentava com el diputat sobiranista però la signatura conjunta dels quatre candidats del manifest “Compromís pel país”, i l’anunci que el club s'adherirà al full de ruta de les entitats per a les eleccions del 27 de setembre i a la campanya “Guanyarem” de l'esport català per al 27-S, va esvair les ombres d’espanyolisme que planaven sobre la candidatura oficialista, recolzada per Duran i Lleida, i gent com Albert Soler, el flamant director d’esports professionals, proper al PSC i a Sociedad Civil Catalana.
Aquell mateix dia també van aparèixer algunes enquestes que donaven a Laporta guanyador per la mínima. Aquesta eufòria a la fi podria haver estat contraproduent, en tant que va desfermar la mobilització del vot pro Bartomeu, que recollia bona part del “nuñisme sociològic”, mentre que els votants laportistes ja estaven gairebé tots mobilitzats. Finalment, van circular rumors que Laporta tenia preparat un as a la màniga, una arma secreta, un darrer cop d’efecte que li permetés capgirar la situació, i que no es va materialitzar.
Així, la remuntada que havia anat fent des de l’inici de la campanya i que va tenir el seu apogeu màxim entre dimarts 14 i dijous 16 va quedar escapçada, i malgrat les evidents mostres de popularitat i afecte que Laporta va rebre al Camp Nou el dissabte 18, l’avantatge que va obtenir Bartomeu des de les primeres hores del matí va ser insuperable.
Bartomeu ha obtingut una victòria absoluta. Sabràs gestionar-la? Si bé el seu nucli dur podria estar temptat de passar el corró sobre els adversaris, la prudència aconsellaria que aprofités aquesta força i legitimitat per intentar pacificar socialment el club.
El laportisme ha estat derrotat però és lluny de ser marginal o extint. Conserva intacte el favor d’un bon nombre de socis. Ara caldrà veure si després del revés Laporta continuarà liderant-lo o passarà el testimoni a algú altre del seu pinyol. Exdirectius com Josep Cubells i Rafa Yuste han suat la samarreta fent una frenètica campanya.
De moment l’expresident sembla haver-se refet ha concedit 100 dies de gràcia a la nova junta. Bartomeu no té cap obligació de correspondre però si vol fer realitat les paraules inclusives que va pronunciar durant la investidura, hauria d’aprofitar aquests propers tres mesos per fer passos decidits i tangibles cap a la reconciliació.
Ara que la UEFA ha sancionat al Barça per les estelades de Berlín i d’aquí pocs dies ho farà la malanomenada Comisión Antiviolencia espanyola per la xiulada de la copa del borbó, Bartomeu tindrà una oportunitat d’or per convocar tot el barcelonisme, deixant de banda qualsevol diferència, en defensa de la catalanitat i la llibertat d’expressió. Tan de bo sàpiga aprofitar-la.