El Tribunal Suprem ha parlat, i no ho ha fet al gust de tothom com passa sempre amb la justícia.
Les lleis, per sort, emanen d'un parlament democràtic que és l'encarregat de confegir la legislació necessària per garantir, d'alguna manera, aquella mínima convivència de la societat i la protecció integral dels béns jurídics que, estimem, requereixen una protecció especial.
No puc deixar de dir-hi la meva amb tot aquest assumpte del setge al Parlament de Catalunya. Sincerament, per més voltes que hi dono, arribo a la conclusió que es tracta d'una bretolada, una bretolada en tots els sentits.
Sóc un ferm defensor de la participació política i de la llibertat d'expressió, considero que ambdós drets són conseqüència, poc o molt, l'un de l'altre o almenys es retroalimenten d'alguna manera que és difícil de concretar i que, moltes vegades, requereix conèixer del cas concret.
Em resulta difícil imaginar la protecció de la llibertat d'expressió sense un reforçament paral·lel i igualment intens del dret de participació política. Afegit a aquests dos béns jurídics tan preuats, s'ha ponderat a la sentència i a tot el debat polític, el dret de manifestació, element fonamental per a qualsevol societat democràtica. No obstant, no podem confondre el dret de manifestació amb el dret a manifestació violenta i intransigent, no hi puc combregar de cap manera amb aquesta última.
Si compartim la màxima que els drets i la legislació que els recull és el fonament de la nostra convivència i la seguretat que l'Estat ofereix als ciutadans com a mètode de protecció democràtic dels béns jurídics col·lectius, és obligat recórrer-hi per conèixer el contingut de l'article 498 del Codi Penal, que estableix el literal següent:
“Els qui utilitzin força, violència, intimidació o amenaça greu per impedir a un membre del Congrés dels Diputats, del Senat o d’una assemblea legislativa d’una comunitat autònoma assistir a les seves reunions, o, pels mateixos mitjans, coartin la manifestació lliure de les seves opinions o l’emissió del seu vot, han de ser castigats amb la pena de presó de tres a cinc anys“
A mi em sembla que el literal del text no pot suscitar cap tipus de dubte. El problema – o la crítica – s'ha enfocat cap a la proporcionalitat de la pena administrada per la justícia, però tampoc hi puc combregar de cap manera. La proporcionalitat en l'atribució d'una pena privativa de llibertat com la que recull la sentència, és cert que gira entorn de la proporcionalitat i amb la missió dels tribunals de ponderar la gravetat dels fets comesos així com l'estudi dels agreujants i atenuants que en el seu cas puguin concórrer, per això el Tribunal Suprem opta per aplicar la pena mínima, no està actuant proporcionalment el Tribunal?
Quan parlem de proporcionalitat en la Justícia parlem justament d'això exposat, de la ponderació necessària entre els fets i la pena imposada. Nogensmenys, també hem de dirigir una mirada atenta als fets; no em resulta proporcionat tampoc que una colla de manifestants decideixin obstruir l'entrada de representants legítimament escollits pel poble de Catalunya, només per què una iniciativa legislativa – en aquests cas els pressupostos autonòmics- no els agrada, això també ho trobo desproporcionat i sembla que no hi dediquem prou atenció.
El dret de participació política està íntimament lligat amb el dret de manifestació i, al seu torn, amb el dret a la llibertat d'expressió. Sóc un ferm partidari del seu exercici però els que decideixin fer-ne ús també els demano que ho facin amb proporcionalitat i amb un sentit democràtic i de convivència, no és de rebut veure al President de la Generalitat i la Presidència del Parlament accedint a la màxima institució del país amb helicòpter només per què un grup de manifestants han decidit que, aquell dia concret, el Parlament no pot treballar, no ho puc compartir.
Crec que és molt sa i democràtic el debat que es genera entorn de la resolució judicial, no perdem de vista que també el poder judicial emana de la sobirania popular, ells tenen el dret i la obligació d'impartir justícia a través de les sentències i nosaltres tenim el dret de dir-hi la nostra, així que no vull perdre la ocasió.
En conclusió, crec que hem d'aturar els aturadors, hem de posar fre a aquells que prenen la bandera de la intransigència i la imposició per donar pas a la societat civil organitzada que, a través de les institucions, aturen totes aquelles iniciatives, dinàmiques i models de país que no els agraden, aquí rau en essència el dret de participació política, la llibertat d'expressió i la convivència entre totes i tots.
Xevi López i Cadena
